Publicitat
Publicitat

La coca socialista

QUI ET SEMBLA QUE HA ESTAT MILLOR: Francina Armengol o Aina Calvo? Després del debat de dimecres a Lloseta, resultava difícil donar un nom amb contundència. I el pitjor: era inútil. Hi haurà estat millor la qui avui venci en les primàries. Els equips d’ambdues auguren poca diferència entre les aspirants a encapçalar la candidatura socialista de les pròximes eleccions autonòmiques. La facció d’Armengol creu que gaudeix d’un cert avantatge en aquest particular recompte que els equips fan en funció de la procedència de les inscripcions al cens, obert per primera vegada extramurs del partit, encara que tampoc les tenen totes davant una Calvo que lluita cada pam de terreny. Precisament per això, perquè la clau estarà en el comportament d’aquestes 14.600 persones alienes a les sigles que no són ni militants ni simpatitzants, i que podran exercir el seu dret al vot per triar qui s’enfrontarà a Bauzá o ja veurem a qui, que aquesta és una altra.

AVUI SABREM QUANTS d’aquests 11.985 ciutadans i ciutadanes inscrits, previ pagament de dos euros, secunden de veritat la crida a participació i quants havien de quedar bé amb el cosí, la cunyada, el veí o la companya de treball, com sol passar en les grans cases polítiques davant aquest tipus d’esdeveniments. O coses pitjors, com hem vist amb el PSC i la massiva inscripció de pakistanesos. Comentava Carles Capdevila que la mala praxi admesa pels socialistes catalans no és una novetat de les primàries, ve de sèrie en els grans partits, i que el veritable problema és que no ens sorprengui. Que tots acabem admetent que la llanterneria i les seves malifetes són una cosa normal i fins i tot necessària en la vida dels partits perquè les adhesions no vénen soles, seduïdes per projectes i líders convincents, sinó que exigeixen foscos ressorts, fins i tot adherències primades. Donar-ho per fet, seria tant com admetre la defunció de l’essència de la democràcia. Si la dinàmica de primàries ve trufada dels tics de la vella política, el procés de democratització interna, obertura i renovació resulta un miratge que agreuja la desafecció dels ciutadans pels seus representants. Malgrat tots els seus defectes, millor elegir el cap de llista en primàries, i millor encara obertes al carrer, que amb el cop de dit del cap de torn o en congressos del conte de la lletera: si em votes, tocaràs pèl.

I AQUEST MODEL DE PRIMÀRIES obertes serà bo o dolent per a l’estructura del partit? Aquesta és més fàcil de respondre. Dependrà molt de l’actitud de la vencedora a partir de dilluns. Si sucumbeix als baixos instints que alimenten els elements més caïnites del seu entorn, que n’hi ha en tots dos bàndols, haurà estat un desastre. És cert que no es munten unes primàries perquè la confrontació de dos programes acabi en una síntesi. L’ortodòxia exigeix un vencedor que imposa el seu programa i un derrotat que plega veles. Però aquí i ara no cal perdre de vista que els punts compartits superen de molt les diferències. No hi ha distàncies insalvables i, sobretot, hi ha un espai electoral que exigeix una suma d’ingredients equilibrada i ben lligada. De la mateixa manera que el rovell i la clara es baten per separat i després es barregen perquè pugi la coca, el socialisme balear ha de fer confluir els camins bifurcats per les primàries. La distància electoral amb els populars no permet desaprofitar cap actiu. Fins i tot juntes, Armengol i Calvo no ho tindran gens fàcil per desallotjar els conservadors del poder. Per separat i fent-se mal, perdran tota opció i allunyaran l’horitzó del canvi que proclamen.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF