La ciutat de Bernardo Secchi
Una de les principals aportacions d’Europa a la humanitat és la seva particular manera d’entendre i viure la ciutat. Comparada amb les megalòpolis d’Àsia o l’Amèrica Llatina, la ciutat europea es caracteritza per la seva escala humana i per tenir una forma densa i compacta que afavoreix la barreja d’usos i de poblacions. Sobre el paper, això la blinda contra els paisatges homogenis i contra la segregació social i cultural. La ciutat compacta és també més sostenible perquè envaeix menys territori i, per tant, consumeix menys recursos naturals i energètics. A diferència de les grans ciutats americanes o asiàtiques, la ciutat europea és el resultat d’una història mil·lenària, que la dota de memòria i d’identitat i la converteix en un espai de convivència entre passat, present i futur. En la seva concepció ideal, aquesta ciutat, associada als valors democràtics d’igualtat, llibertat i pluralisme, és, doncs, un dels principals trets distintius de la cultura europea, un dels que la singularitza al món.
Aquesta interrelació entre cultura i territori ha creat a Europa una important escola d’urbanistes, de la qual l’italià Bernardo Secchi, desaparegut aquesta passada tardor, ha estat un dels destacats representants. En el seu darrer llibre, traduït ara al castellà, Bernardo Secchi insisteix a elogiar aquest model europeu de ciutat, que s’allunya de la pobresa extrema de les perifèries de l’Amèrica Llatina o de l’Àfrica, però també de les gàbies d’or de les gated communities americanes. Per ell, aquest equilibri europeu respon a l’existència d’una important classe mitjana, però també al fet que l’urbanisme ha contribuït a articular la societat. La construcció d’escoles, guarderies, parcs públics i habitatge de les últimes dècades ha estat determinant per a la consolidació d’aquesta classe mitjana. Inversament, la separació física de les banlieues ha contribuït a la seva segregació social i a la consegüent explosió del malestar. La forma de la ciutat, diu Secchi, està íntimament relacionada amb la democràcia. Com a tal, la ciutat és simultàniament un espai de conflicte i de convivència, de por i de seguretat, de separació i d’integració, d’anomia i de sentit col·lectiu. Acompanyant la política i l’economia, l’urbanisme té la força i la responsabilitat de no trencar aquest equilibri cap a la banda de la violència.
Avui, aquest equilibri és precari per les conseqüències d’una crisi econòmica que ha augmentat la desigualtat social a tot el continent. Segons Secchi, la xenofòbia, la dispersió de les ciutats pel territori i els efectes del canvi climàtic són altres factors que també posen en risc l’ideal de ciutat europea. Davant tots aquests perills, la ciutat europea té, si vol, una resposta: la tradició de permetre que gent diferent i anònima visqui junta en un moderat equilibri econòmic i social. De tota crisi, deia Secchi, neix una nova ciutat. Atents doncs al model que sorgirà aquests propers anys.
