Misc 03/12/2014

Una carta al futur (2)

i
Francesc Canosa
3 min
Una carta al futur (2)

Catalunya té poc atractiu per als ovnis voladors d’ou ferrat i les criatures amb ulls de xarop de grosella. A Catalunya mai arriben els selenites. Això és així perquè aquest és el país dels extraterrestres. Som tan bitxos lletosos descremats, pilotant artefactes de llauna de sardina a pedal, que no sabem imaginar-nos el futur. Som tan marcians que de fet ni ens agrada escriure ciència-ficció. Esclar, hi ha excepcions. El 1927 Onofre Parés, un selenita català avorrit, va escriure L’illa del gran experiment. Ratafia d’utopia. Parés fa un doble salt mental i s’imagina com serà el món el 1950 i el 2000. A pams. El 1950 es fa una crida a tots els idealistes del planeta per fundar una nova societat i fugir del “vell món”. Qui fa la crida? Un català. El món idíl·lic és a Austràlia. S’hi traslladen 100 milions de somiatruites.

EL 2000 UNA EXPEDICIÓ del vell món va cap allà a veure com els hi va el rostit als idealistes. Noi, tot fabulós: pollastre en un llum. Com diu un ciutadà de la pàtria quimèrica: “Si poguéssiu imaginar una societat composta de gent tota milionària, refinadíssima, cultíssima, però sense diners, sense castes i sense família vell estil, faríeu la més exacta definició de la nostra”. Tot és un demà ensopit: vam combatre la casta un segle abans que Pablo Iglesias. Els catalans sempre hem volgut resoldre els problemes de l’Univers però, com pot comprovar qualsevol ratpenat amb ulleres d’ombra, la utopia no s’ha complert. El futur no arriba ni a l’espai, ni a casa nostra. Per què? Bola sense vidre.

RECORDAVA A L’ARTICLE de la setmana passada com el periodista Agustí Calvet (Gaziel) aconsellava al present Lluís Companys sacrificar-ho tot per la unitat dels catalans just abans del juliol de 1936. Què hauria passat si això hagués sigut així? Corria que podia ser. Ho explica l’escriptor Joan Sales: “Segons els rumors que corrien, Companys i Cambó haurien tingut unes entrevistes secretes per parlar de constituir una nova Solidaritat Catalana. ¿Qui es podia esperar aquest desbordament anàrquic? El meu oncle i el seu sogre van ser assassinats als afores i si els seus fills no han corregut la mateixa sort és perquè no havien cabut al cotxe en què se’ls enduien. Sembla que ara són a França; si els meus cosins es passessin a l’altra banda ¿tindria res d’incomprensible després d’haver vist com els anarquistes s’enduien el seu pare i el seu avi per assassinar-los? Però passar-se a l’altra banda és un error garrafal”.

LES UTOPIES de fer la revolució abans que la guerra, les utopies de mons on tothom és feliç com un tornavís bevent anís... Sempre que Catalunya ha abraçat una utopia s’ha esberlat. Catalunya no pot creure en la utopia perquè ja és una utopia. No podem imaginar el futur perquè ja som el futur. L’únic viatge que queda per fer és anar de la utopia a la realitat. No pas al revés. De fet, com un partida de parxís, sempre tornem a casa. Després d’una utopia de futur de foguera cap a les cavernes de nou. Amb un trist misto a les mans.

SE’L VAN TROBAR aquells joves que entraven a la universitat franquista dels anys quaranta. Amb el misto als dits veuen que Catalunya existeix. Enmig de la foscor es vol renéixer, anar units. Joves com Jordi Pujol, Joan Reventós, Anton Cañellas, Hilari Raguer... formen el grup Torras i Bages. Catòlics i catalanistes. Escolten les veus de la veritat que tornen de l’exili, Joan Sales, Raimon Galí. Tots volen una època nova. Avui l’abat Escarré hauria de tornar a dir el mateix que els va dir en una reunió del grup el 1949. Els explica la diferència entre el més enllà i el que tenim davant dels nassos. Entre la utopia i la realitat: “Feu pàtria; no feu política”. I un va preguntar quina diferència hi ha. Escarré va respondre: “Notareu que feu política quan us dividiu”.

stats