Misc 26/11/2014

Una carta al futur

i
Francesc Canosa
3 min

El 1997 la galàxia jugava a fer bingo. El cometa Hale-Bopp ens feia pam i pipa als nassos. Harry Potter va convertir milers de nens en conills lectors. Radiohead ens deia que sí, que això és Ok Computer. Meg Ryan i Tom Hanks ho constataven i feien de primers carters digitals rodant Tens un e-mail. El correu electrònic va ser una de les primeres coses que vaig aprendre d’internet. Després em vaig posar el vestit de bus i vaig descobrir una pàgina web que permetia escriure correus al futur. Tu escrivies el 1997 que eres feliç com un anís i el 2017 quan el reps potser ets desgraciat com un cactus sense veïns. Vegetalment fascinant. Poder escriure a persones: “Sí, Marieta, sóc el teu pastisser. Res, només volia dir-te que sempre t’he estimat entre lioneses”. I la Marieta rebent el correu el 2050, a punt d’entrar al geriàtric, i agafant-li un atac de cor al llindar de la porta. Cardíac. Cartes al futur. Per això imagino quan al passat escrivien cartes al futur. Quan no hi havia putxinel·lis de bits. Quan no hi havia una soga digital al coll diari. M’imagino aquell moment just abans del juliol de 1936. Quan el president Lluís Companys li demana com veu el futur al periodista oracle Agustí Calvet (Gaziel). Companys, sac de nervis, pel que s’olorava. Gaziel (aquest any fa cinquanta anys de la seva mort), director de La Vanguardia, futuròleg professional, etiquetat com a home “de dretes”, als antípodes de Companys, escriu.

EL CORREU EL RELLEGIRÀ Gaziel en el futur. El 1950 escriu sobre aquella carta a Companys del 1936. Després del forat negre, l’exili, l’autoexili. Després de trobar aquelles notes que “em serviren de base per a redactar un paper confidencial que el president Companys va demanar-me poc abans de la catàstrofe”. Són una vintena de frases, paràgrafs, de tuits de l’època. Tot diu el mateix. Tot assenyala el futur: “El dramatisme dels nostres dies, per a nosaltres, catalans, és aquest: la República durarà prou a Espanya per a permetre’ns d’afrontar amb èxit la seva immancable caiguda? Tindrem temps d’enfortir-nos i organitzar-nos abans que s’enfonsi, i de fer-ho a bastament perquè quan vingui l’ensorrada inevitable no s’ensorrin també les nostres llibertats? Tot depèn de nosaltres mateixos”. Què es pot fer? “Els dos factors essencials per a Catalunya són, doncs, aquests: enfortir-se com pugui i enfortir-se de pressa”, perquè “Arreu del món la unió fa la força. A Catalunya la unió sagrada és l’única força possible. Ve tan justa la cosa que, fins i tot amb la unió sagrada dels catalans, en bloc, no és pas gens segur que Catalunya triomfi. Què passarà si es divideix?” I ell mateix respon: “Si continuem així, n’hi haurà per poc temps. A l’Espanya castellana i castellanitzada tot treballa contra nostre. I, si nosaltres també ens posem a treballar contra Catalunya, el joc serà qüestió de poques taules”. Aquest és el resum: “Si jo governés a Catalunya, a hores d’ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans. No és que sigui aquesta una tasca indispensable: és L’ÚNICA”.

JA ESTÀ TOT DIT. El nostre futur està permanentment escrit en una carta. Som el gènere epistolar més repetitiu i avorrit de la història de la literatura terrenal i sideral. I tanmateix som el bestseller més llegit de les obres inacabades. Ara tornem a escriure una carta al futur. La rebrem d’aquí uns anys. Potser aleshores farem vida de talp amb ulleres de sol, o bé ens rostirem al sol com arengada fent una mariscada amb l’amiga anxova. Però ara ja ningú pot ignorar el que està escrit. Ningú pot dir que ara no ha arribat la carta. Ningú pot dir que no coneix el futur. Perquè tornaríem a posar el nostre destí al bingo galàctic. El que et fa rebre les cartes al domicili del més enllà (Companys) o a l’habitació taüt de la mort en vida (Gaziel).

stats