En les tres últimes dècades les coses han canviat molt i en molts àmbits però, si hi ha un terreny en el qual s'han produït avenços veritablement importants, ha estat el de l'educació. Malgrat que a Catalunya encara tenim 119.000 analfabets de més de 16 anys, la taxa de nens escolaritzats en el segon cicle d'educació infantil (entre els tres i els cinc anys) és pràcticament del 100%. Tot i les dificultats dels últims temps a causa de les retallades, l'amenaça de la Lomce, les llums i ombres sobre la qualitat i altres problemes, no hi ha dubte que l'accés a l'educació en termes d'igualtat és un dret consolidat. Igualment, podem constatar que el canvi de sistema pedagògic o la política d'immersió lingüística han suposat la implantació d'un model propi molt satisfactori. El mateix podríem dir de l'educació en l'esfera familiar, en què "el racó de pensar" ha substituït el "quarto fosc" i, a més -crec, o voldria creure-, la prohibició d'exercir la violència sobre els fills, incloent-hi la cleca, és respectada per la majoria de la població. Certament la violència domèstica és una plaga que continua existint, però es tracta de fets aïllats.
En el marc d'aquests canvis m'interessa destacar l'evolució del càstig com a instrument pedagògic. Queden lluny ja aquells dies que semblen sortits de la novel·la Oliver Twist, tot i que vaig arribar a atendre una noia que s'havia escapat de casa a la qual el seu pare havia lligat a un arbre i li havia tallat els cabells al zero amb unes tisores de podar, fet que li va provocar talls per tot el cuir cabellut. Les fugues dels nens de les institucions, alguns càstigs corporals o la "nevera", que feia de cel·la de càstig on tancaven els nens, van formar part de pràctiques relativament habituals en les anomenades "institucions de protecció de menors" del nostre país.
Però el denominat "càstig exemplar", que és precisament un bon exemple del que mai no s'hauria de fer, afortunadament ja no es practica a les escoles. Sempre he cregut que el càstig és més una demostració d'autoritat de qui l'imposa que una eina pedagògica o educativa per a qui el rep.
Així doncs, veient aquests dies els tres diputats díscols del PSC, Marina Geli, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena, arraconats a les últimes files del Parlament, he tingut la sensació que se'ls havia posat de cara a la paret. Se'ls ha desprès de tot amb la clara intenció que es visualitzés la represàlia que havien rebut. Tenia tots els ingredients d'un càstig exemplaritzant.
Més d'un cop he expressat que crec molt poc en la sanció. De vegades cal acceptar-ne l'existència, sobretot si produeix un efecte preventiu real. Aquest és el cas, per exemple, de la prohibició de conduir havent consumit begudes alcohòliques. Però la majoria de les vegades no assoleix l'objectiu proposat.
Ja em disculparan la meva mentalitat de penalista, però, a més, ens hauríem de preguntar si la sanció que es va imposar als tres diputats era justa i proporcionada a la gravetat dels fets, i si amb aquesta sanció es volia aconseguir el penediment dels inculpats. Alhora, la sanció ha de servir d'escarment perquè en un futur la resta de membres del partit s'abstinguin de cometre aquestes accions. Dubto molt que els tres diputats implicats mostrin el més petit senyal de penediment però és que, a més, lluny de legitimar la represàlia, som molts els que la considerem injusta i ens hem pronunciat clarament en defensa dels afectats. Amb això el que s'ha aconseguit ha estat reblar el clau i debilitar encara més el PSC. I és que les coses sempre poden empitjorar…
Puc entendre tots els arguments que aquests dies s'han dit per activa i per passiva sobre la disciplina de grup, el sentiment de pertinença, la necessitat de mantenir un ordre, el respecte als pactes, etc. Desgraciadament, arriba un dia que un mateix és conscient que hi ha determinades servituds que, pel sol fet de pertànyer a una institució, a una feina, a una família o a una religió, limiten la nostra llibertat. Que no sempre podem actuar o expressar-nos amb la independència que voldríem perquè ens devem a certs compromisos. Però afortunadament també sabem que de vegades podem trencar les regles i que l'oportunitat del moment pot ser tan important com la raó més profunda.
Defensar avui el referèndum, màxima expressió del dret a decidir, és una qüestió que va més enllà d'una simple opció política. Res ni ningú hauria de poder impedir que ens pronunciéssim lliurement sobre aquesta qüestió.
