Misc 10/10/2013

El caganiu

i
E. Giménez-salinas
3 min

Fa molts anys vaig llegir un llibre que explicava de quina manera condicionava la posició que els germans ocupaven en la família; és a dir, si eres el fill o filla més gran, el mitjà o el petit. Sembla que els mitjans s'enduen la palma de les dificultats, encara que aquesta observació no sé del cert si era gaire científica. Però el que em va cridar més l'atenció no va ser tant la posició del fill a la família, sinó la descripció que s'hi feia dels progenitors. Passa, amb freqüència, que quan els germans parlen de les seves vivències infantils en les reunions familiars no semblen fills dels mateixos pares. I és que encara que els progenitors ens esforcem a ser iguals, no ho som ni en edat, ni en vivències, experiències o emocions. Independentment de la personalitat de cada fill, que sens dubte és molt important, les circumstàncies concretes per les quals pot passar una família, tals com un divorci, la malaltia, la mort o la pèrdua del lloc de treball, entre altres coses, canvia també les relacions familiars.

En general, l'arribada del primer fill suposa una autèntica revolució. El nadó esdevé la prioritat absoluta i no hi ha espai per a res més. Amb el següent o següents, les coses són ben diferents: estem més entrenats i preparats, però lògicament també més ocupats. Finalment, la posició del més petit per als pares significa el tancament d'una part important de la seva vida, per la qual cosa l'educació és més relaxada; d'aquí que s'acostumi a dir que els petits sempre són els més consentits.

La posició que s'ocupa a la família sol mantenir-se de manera simbòlica amb el pas del temps. De manera que fins i tot en l'edat adulta, de vegades és difícil desprendre's de l'etiqueta de germà o germana gran o petit, o fill únic. Però més enllà dels tòpics, no són poques les ocasions en què són precisament els més petits els que assumeixen més responsabilitats o es converteixen en el pal de paller de la família.

Avui l'estructura familiar ha canviat molt i ens trobem amb models de tota mena. Però potser una de les característiques més importants, si més no en països llatins, és que els fills triguen molt més a emancipar-se. La pel·lícula Tanguy (sobre un noi que als 28 anys continua vivint amb els seus pares) en fa ironia. A aquests fills se'ls sol atribuir que busquen la comoditat, que són egoistes, que viuen millor i que es podrien emancipar però no ho fan. Hi deu haver de tot, com sempre, però avui voldria oferir un altre punt de vista.

Sol passar que la convivència a casa amb fills grans, ja adults, també té els seus aspectes positius. En ocasions significa allargar l'etapa relacional, però en aquest cas sense la responsabilitat d'educar i vigilar. Fins i tot els papers de vegades s'inverteixen, de manera que no són pocs els fills que posen els seus pares al dia de concerts, música o exposicions, per no parlar de les noves tecnologies. Menys tancat en el teu paper de pare-mare/educador i de fill-filla/dependent, és possible establir una enriquidora comunicació entre generacions que recorda aquelles entranyables històries d'antany. De sobte ets conscient que saps molt més del que està passant en realitat, sents -que no escoltes- una música sorollosa, coneixes restaurants alternatius o pel·lícules especials i acceptes nous moviments (15-M, Democràcia Real Ja, Assemblea Nacional de Catalunya...) com un valor perquè entens que el món està canviant i que el futur és seu. Han quedat enrere, a més, temes prohibits o preguntes incòmodes, i no hi ha necessitat que es rebel·lin contra una autoritat innecessària.

Però arriba un moment que han de volar i seguir la seva vida i, així, cadascú va escollint el seu propi destí. En el meu cas concret -amb quatre fills-, han anat marxant de casa respectant l'ordre cronològic de naixement, de manera que ara li toca al més petit, el caganiu. La veritat és que el trobaré a faltar perquè, a més, amb la seva marxa tanco la que és segurament una de les etapes més importants de la meva vida.

De les moltes coses que he après aquests últims anys, hi ha una lliçó que difícilment puc oblidar i que li dec a ell. Em refereixo a aquesta paraula màgica dita tolerància , a aquesta idea tan aplaudida per la majoria de la gent però que després, quan et toca directament, és tan difícil de practicar; al respecte a les idees i creences de l'altre quan són diferents de les teves. I t'adones que tu que sempre t'has autodefinit com una persona tolerant i plural en realitat no ho ets tant. Però la força de l'afecte, la seva paciència i una actitud amable i oberta han fet que el respecte a la diferència formi part, també, dels meus valors principals.

stats