Un bumerang humà envolta el Parlament de Catalunya el 12 de juny de 1934. La pressió retorna. Molta gent mobilitzada. Van entrant els diputats. Aplaudiments. I el bumerang renova el seu alè. És el dia de la marmota catalana. Els diputats han de tornar a votar una llei ja aprovada el 21 de març. És la llei de contractes de conreu: una de la bombes atòmiques catalanes. Complexa. Esmunyedissa. Polièdrica. Cinc cèntims abans d’entrar al Parlament.
CÈNTIM U. Contracte de rabassa: acord pel qual un rabassaire podia conrear les terres d’un propietari fins que el cep morís. Però el bitxet mortífer de la fil·loxera va liquidant els ceps i... moren els contractes. Els propietaris fan fora els rabassaires. Comença l’enrevessament. El govern de Lluís Companys aprova una llei per protegir els rabassaires de ser expulsats i dotar-los de terres pròpies. Per evitar la confrontació amb els propietaris, la llei permet regular el temps que els rabassaires podien disposar de les terres. Un sidral. La Lliga Regionalista, el partit d’oposició a ERC i amb propietaris entre els seus votants, abandona el Parlament. Cèntim esclat: la Lliga presenta al Congrés de Madrid una proposició exigint que impugni la llei catalana davant el Tribunal de Garanties Constitucionals. S’anul·la la llei. Cèntim més explosiu: la reacció del govern català és tornar a votar la mateixa llei.
BUMERANG AL PARLAMENT català el 12 de juny. Dins tot va bé. Fins que l’únic diputat d’Unió Democràtica de Catalunya, Pau Romeva, diu que no, que no torna a votar la llei. I això? “Jo entenc que un Parlament no legisla dues vegades sobre una mateixa matèria, si no és per substituir una llei per una altra [...] i jo crec que si ara la tornava a votar reconeixeria que la sentència del Tribunal de Garanties ha afectat la seva virtualitat”. Com? Doncs això, que el Parlament català no s’ha de sotmetre a les decisions espanyoles: “Si nosaltres entenem que som una nació, hem de reconèixer que aquests problemes universals s’acoloreixen de la nostra personalitat, i que allò que és un problema universal, quan es planteja a Catalunya demana una solució catalana. [...] Els governs d’Espanya estaran en el seu paper sempre contenint i mirant de contenir l’expansió de la llibertat catalana. [...] Nosaltres només tenim un títol per a encarar-nos amb els governs espanyols, que és el títol de catalans, tant si nosaltres som gent de dreta, com si som gent d’esquerra”.
UN ÚNIC DIPUTAT va representar la integritat des que va entrar al Parlament el 1932 fins a la Guerra Civil. No hi ha diputat més aplaudit, estimat i respectat: per les esquerres, les dretes, els rabassaires, els propietaris. Dit en públic, privat o en colom missatger. Romeva és el punk de l’ètica, l’antisistema de l’enraonament, un revolucionari de la anormal normalitat.
TORNA EL BUMERANG. Unió decidirà aquest diumenge el seu vot a la consulta del 9-N. El resultat, per previsible, és imprevisible. Dit això. Hi ha alguna pregunta. Com és que un partit nascut -com ERC- el 1931 i d’obediència naturalment catalana no demana el sí/sí com el pa és pa i el vi vi? Però superem l’interrogant. L’espai que ocupa el partit de Romeva ja l’han detectat avui altres partits o moviments. Existeix. És real. Per tant, torna el bumerang. Quan Romeva s’estrena com a diputat el 1932 al Parlament hi fan obres. Un ciutadà que estava de visita li diu: “Estareu asseguts tan a prop els un dels altres que amb un xic de bona voluntat us podreu donar bufetades”. Romeva contesta: “I jo dic que Catalunya és això, és una cosa tan petita, que tots estem tan a prop, que amb un xic de voluntat ens podem donar bufetades, però també dic que amb un xic de bona voluntat també tots nosaltres ens podem abraçar”. Sí, sí, el 1931 ja s’havia inventat el 2014.
