Una bona notícia?

Una de les notícies d'aquests darrers dies del 2013 ha estat la disminució de població de les Illes Balears. Aquest mateix diari destacava el passat 31 de desembre que la crisi i la baixa natalitat havien provocat una minva de 7.665 habitants de la població total de Mallorca.

Efectivament, aquesta dada evidencia un canvi en la tendència de creixement ininterromput iniciada en els anys cinquanta, amb el relatiu parèntesi de la dècada dels setanta. Si es consolida, serà rellevant en un futur no gaire llunyà.

En principi, sembla una mala notícia. L'empetitiment no sol agradar a ningú. De fet, ja fa molts d'anys la danesa Ester Boserup va plantejar la tesi que el veritable problema històric havia estat el despoblament i no a la inversa. L'economista destacava que devíem a les altes densitats humanes el progrés i el millor aprofitament dels potencials que ofereix la natura.

Hem d'estar preocupats, doncs, per aquests pocs milers d'empadronats menys? Certament, pens que no, encara que evidentment tampoc no seria sostenible el manteniment fins a l'infinit d'una tendència negativa per petita que sigui.

En principi, la pèrdua d'un 0,8% de població per a una comunitat que ha crescut un 110% en els darrers quaranta anys no és significativa. A grans trets, el conjunt de les Illes ha passat de just sobrepassar el mig milió d'habitants el 1970 a superar amb escreix el milió el 2012. Especialment concentrats a Mallorca, amb Palma vorejant els quatre-cents mil veïns. Es miri per on es miri, es tracta d'un creixement espectacular que ha situat el sostre d'habitants en 1.119.399. Com és de sobres conegut, el creixement ha estat producte de la immigració, primer espanyola, però també britànica i alemanya i, a partir dels anys noranta del passat segle, d'importants col·lectius extracomunitaris. Hem d'afegir que el milió de residents no estan sols, ja que bona part de l'any estan acompanyats de centenars de milers de turistes.

És obvi que la tendència no es podia mantenir per molt de temps. Si més no en termes purament ecològics. En primer terme, per la senzilla raó que cada any hi havia més gent sobre un territori sense possibilitat d'expandir-se. I en segon, perquè aquest volum de població no s'ha conformat fent un ús més eficient dels recursos naturals. A pesar de la moderació d'algunes de les pautes de consum, com la de l'aigua per càpita a partir del 1999, assistim a un desaforada ocupació urbana del territori, el deteriorament del paisatge, l'emissió de CO2 per sobre del que marca el protocol de Kyoto, una producció de residus sòlids inimaginable uns anys endarrere i un llarg etcètera.

Per si tot això no bastàs, el creixement demogràfic ha anat acompanyat d'una davallada de la competitivitat i del PIB per càpita, com ha afirmat una vegada i una altra l'economista Antoni Riera. Tant ha estat així que, de ser els primers de la llista de l'Estat des de finals del segle XIX, ara just ens situam per sobre de la mitjana. I en greu perill de caure per sota. Certament, un fet històric. És més, opín que una cosa i l'altra estan íntimament lligades, ja que l'excés de població històricament ha anat acompanyat d'empobriment de salaris i de minva de les inversions per augmentar la productivitat. En definitiva, han assegurat la pervivència de models econòmics que no afavorien ni la renovació productiva ni una major equitat en el repartiment de la riquesa, encara que un cop més les dades macroeconòmiques fossin positives.

És precisament l'emmillarament amb els cicles expansius de l'economia d'aquests darrers cinquanta anys, en el creixement en si mateix, inclòs el de la població, el que ha amagat les arrels del problema. Mentrestant, els nostres governants no han fet res per posar-hi remei, sinó més aviat tot el contrari. La precarietat dels transports públics n'és la prova més fefaent. Ha hagut de ser la dictadura de l'economia global la que ha començat a imposar sentència, la qual s'ha avançat al canvi climàtic o als efectes de l'empobriment del medi ambient.

Dit això, som conscient que el fenomen migratori és molt complex, màxim en un món de 7.000 milions de persones. També coincidesc amb l'eminent economista danesa, que en els espais buits i desolats no hi ha progrés i que l'aïllament no du res de bo. Així i tot, està bé per una vegada celebrar un retrocés i defensar que amb menys podrem fer més i millor. Ni que sigui en unes petites illes de la Mediterrània occidental i per culpa d'una maleïda crisi.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF