Ala llunyana Àsia, un avió s’ha esfumat a l’aire; semblaria cosa d’en David Copperfield, si no fos que resulta que l’avió era ple de gent amb passaport fals. A Sud-amèrica, l’habitual. Ni primer ni tercer món, supervivència histriònica. Farien gràcia aquests governants en xandall, si no fos que la mort i la corrupció els vessa per les butxaques. I a Nord-amèrica, histriònica gelosia quan Putin a Crimea fa com ells a Panamà, per dir-ne un. Callar haurien, si no fos que qui calla atorga. A l’Àfrica, centenars d’ànimes en pena cerquen el paradís tot botant una barrera de Melilla. A altres llocs del món, els morts de gana venen part del seu fetge als rics per a trasplantaments. Si no fos massa recent, ja ho consideraríem un element més de la privatització de la sanitat. A Europa, concelebram funerals amb arquebisbes ultracatòlics que urgeixen a impedir la separació administrativa dels pobles.
És trist, si no fos que el significat de tot plegat no és més que el sosteniment d’una antiga idea dels estats únics -d’idees-, grans -de grandària, no de grandesa-, i lliures -dels jous que no tenen inconvenient a junyir als altres.
Els colors de l’Arc de Sant Martí, a càmera ràpida, donen blanc. Net. Fent la suma a cua d’ull de les imatges d’aquesta setmana, el resultat és fosc, tirant a negre. El color que suma la pell que es juga qui per mantenir els seus bota la guillotina de Melilla; o neda sense saber-ne entre tirs i pilotes de goma; o compra un passaport per fugir de la fam de ca seva; o es ven un boci de fetge per sobreviure; o abduït per la contemplació de tanta misèria fa esclatar un tren estibat de gent com ell.
Seria comprensible, si no fos que la mateixa idea sembla justificar la barbàrie o, si més no, empatitzar amb el botxí. Aquí tanc el diari.
