Al'estat espanyol existeix una legislació antiterrorista molt estricta, que fins i tot fa referència a actituds tan interpretables com "l'enaltiment". Per això sembla prudent que alguns membres del govern espanyol siguin més curosos amb l'ús de certs arguments que podrien ser conceptualitzats com una apologia encoberta o indirecta del terrorisme. Quan ETA va atemptar mortalment contra el regidor del PP Miguel Ángel Blanco l'any 1997, van ser moltes les persones que van sortir al carrer per fer sentir el seu rebuig. Van ser moltes, sens dubte; però si fem una simple suma -fins i tot una suma molt generosa- és obvi que no van arribar al 10% del total de la població espanyola. Compte: això és molta gent, milions de persones, però percentualment no es pot estirar més. Espanya està a favor d'ETA, doncs? No ho crec, però segons el que es pot deduir del raonament que va fer l'altre dia Soraya Sáenz de Santamaría, hi ha una immensa "majoria silenciosa" del 90% d'espanyols que està a favor del terrorisme etarra: són els que no es van manifestar. I encara hi ha coses molt pitjors. Quan es produeix l'assassinat d'una dona i algunes persones es concentren en una plaça per retre-li homenatge, l'escàndol social, segons Sáenz de Santamaría, és majúscul: aquí ja estaríem parlant d'un 99,99% de ciutadans a favor, clarament, de la violència de gènere. En les passades eleccions al Congrés de Diputats el PP va obtenir només 10.830.693 vots, sobre un total de 47.265.321 espanyols (cens del 2012). Hi ha una aclaparadora "majoria silenciosa" d'espanyols que no van votar el PP: 36.434.628 persones, és a dir, la majoria absolutíssima de la població. Té, doncs, legitimitat per governar, el PP?
Voldria pensar que, amb el pas dels dies, la senyora Sáenz de Santamaría ha recapacitat sobre la increïble imbecil·litat que va proferir l'endemà de la Diada i, molt especialment, sobre l'evident corol·lari dels seus arguments. En qualsevol cas, estic convençut que tots aquests assumptes que tant ens preocupen no es resoldran pas fent impugnacions argumentals ni esmolant l'enginy per produir frases brillants. Aquestes coses funcionen en un altre tipus de contextos -de fet, hi són essencials- però en l'estat en què ens trobem actualment no serveixen de res. Si la vicepresidenta del govern espanyol diu demà mateix, dijous 19 de setembre, que Catalunya no és una nació, sinó -posem per cas- un asteroide, de res serviran els informes dels geòlegs o dels astrònoms: Catalunya no serà una nació, sinó un asteroide, perquè aquesta senyora té la paella pel mànec. I la NASA ho confirmarà, perquè no voldrà tenir un conflicte amb la diplomàcia espanyola. I la Unió Europea ho corroborarà fil per randa, perquè Espanya és un país membre i Catalunya, des de la seva perspectiva, no és ben bé res: un racó amb un pautès propi on venen barrets mexicans. Tot això que els explico fa de molt mal dir, és depriment. Però ja han vist què va passar immediatament després de la Diada. Resulta que tot va ser una al·lucinació col·lectiva.
Fins aquí, les males notícies. Les bones són molt més senzilles d'explicar: l'èxit de la mobilització de la Diada resulta indiscutible en tots els sentits, especialment si el comparem amb les agòniques rèpliques lerrouxistes que alguns mitjans van amplificar i sobredimensionar fregant la comicitat. El procés no té retorn, ni sembla imaginable que sigui reversible, fins i tot amb l'ús de la força. La creació d'un estat català és només una qüestió de temps. La cosa té poc o gens a veure amb negar o afirmar evidències, o amb matisar-les acomodatíciament. El que entra ara en joc és la capacitat de jugar les cartes que ens han tocat, és a dir, de fer política. L'èxit de la Diada atorga una legitimitat difícilment qüestionable però, en si mateix, no resol res. Avui fer política vol dir exactament tres coses. Primera: no confondre les restriccions legals (que són reals i cal no menystenir) amb les restriccions democràtiques (que des de Madrid només podria reivindicar algú que té ganes de quedar fora de la Unió Europea, si fa no fa com Sèrbia). Segona: saber que, internacionalment, aquest és només un "assumpte intern", i actuar en conseqüència; tibar la corda paradiplomàtica, ja ho hem vist reiteradament, és contraproduent. I tercera: assumir qüestions elementals de lideratge i no exercir una política coral, bandejant dissonàncies estèrils. La resta és astúcia i bon humor. Sí, som un asteroide i estem a favor del maltractament infantil perquè aquest cap de setmana no hem sortit a manifestar-nos-hi en contra.
