Publicitat
Publicitat

Un aplaudiment per a James Gandolfini

Com per corroborar la dita que sempre es moren els millors, ahir vam rebre la notícia que l'actor James Gandolfini s'havia mort a Roma, d'un infart. Tots els que farien santament d'abandonar aquest món continuen aquí, però va i s'ha de morir justament en Gandolfini. Prematurament, als 51 anys, mentre passava unes vacances a Itàlia amb el pretext d'assistir al festival de cine de Taormina. Com a mínim va tenir una mort dolça.

I una posteritat assegurada: la seva carrera a la gran pantalla va ser discreta, però en televisió va tenir l'encert de personificar un dels personatges més importants que ha donat la cultura popular i de masses de les darreres dècades, el mafiós Tony Soprano. The Sopranos , la sèrie que ell protagonitzava, va ser escollida recentment pel Sindicat de Guionistes dels EUA com la sèrie més ben escrita de la història de la televisió, al meu parer amb tota justícia. Quines trames! Quins diàlegs! Quin plaer amb cada personatge secundari! Quina manera de desenvolupar i d'administrar els punts de gir i els punts d'intensitat! Sens dubte, els guionistes de The Sopranos mereixen tota mena de reconeixements per la seva feina. Com que no la vam seguir en el seu moment, a casa hem vist The Sopranos en DVD durant aquest últim any: fa setmanes que ens reservem els tres darrers capítols, perquè ens fa llàstima que s'acabi.

I és que The Sopranos no és tan sols la sèrie més ben escrita, sinó també una de les més ben interpretades: la majoria dels actors treballen a un nivell insòlit, i, per damunt de tots, marcant la pauta, hi ha aquest James Gandolfini que va definir un dels treballs actorals més remarcables que ha generat Hollywood en les últimes dècades. Gandolfini va ser capaç d'enriquir un arquetip, el del cap d'una banda mafiosa, amb una gamma de matisos digna d'una novel·la de Thomas Mann: en tenia prou amb una caiguda d'ulls, amb un somriure o amb un gest lleugerament crispat per fer que el seu personatge esdevingués temible o tendre, sòrdid o entranyable, còmic o patètic. Tony Soprano era un cap de la màfia, sí, però s'assemblava molt al millor i al pitjor de cadascun de nosaltres. James Gandolfini, amb una manera d'actuar basada en la naturalitat i la compenetració amb el seu personatge, aconseguia que ens el creguéssim a cada instant: quan quedava fascinat amb uns ànecs que niuaven a la seva piscina, quan acaronava els seus fills o quan matava d'una pallissa un col·laborador que l'havia traït. Fes el que fes, rebíem la impressió que Gandolfini no actuava, sinó que era Tony Soprano: la idea que Ray Liotta, o qualsevol altre actor, hauria pogut fer el mateix paper resulta risible a hores d'ara.

Aquest és el poder de la ficció o el de la representació: el de fer-nos entendre que hi ha una veritat més forta i més real, més enllà de les nostres percepcions tan febles i volubles. James Gandolfini ens va regalar, amb el seu talent, un retrat comprensible de l'ànima humana: que la seva sigui feliç, en companyia de la nostra admiració.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF