Ales darreres setmanes s’ha viscut, en algunes zones de Mallorca, una certa paranoia davant la sensació d’augment de la criminalitat. Alguns assassinats succeïts al nord de l’illa i determinats robatoris a mà armada semblen confirmar les dades del Ministeri de l’Interior que les Balears són el territori més insegur de l’Estat després de Ceuta.
Aquest tipus de sensacions, que provenen directament de l’entorn més proper, va aparellat amb el ressò de la violència mundial que, dia sí i dia també, omple les portades dels diaris, obre els telenotícies o és tractada amb profunditat (és un dir) a les tertúlies radiofòniques o televisives. També hi ha un missatge partidista al darrere que no podem obviar. La dreta en sol fer bandera per legitimar determinades polítiques d’ordre públic i, en els casos més extrems, de caràcter xenòfob en identificar la inseguretat amb la immigració, amb una finalitat clarament electoralista. Però l’esquerra també ha seguit un camí semblant en identificar únicament els rebrots de violència amb les actuacions neoliberals dels darrers anys, posició agreujada encara més a partir de la crisi. La publicitat s’encarrega de posar la cirereta al pastís, oferint alarmes i sistemes de vigilància de tota mena. Així, la percepció de la violència ve condicionada per la suma d’una experiència real i propera però multiplicada fins a l’infinit per una altra de virtual i, fins i tot, interessada que arriba de la mà de la demagògia política i dels mitjans de comunicació de masses.
La realitat és que les societats occidentals, inclosa la nord-americana, en el dia d’avui es troben a l’estadi més pacífic de la seva història. Estic parlant de l’àmbit intern, aquell que afecta la violència comuna, deixant al marge increments conjunturals que no desdiuen la tendència general i les guerres. No tenen molt de sentit, per tant, les visions més pessimistes. Encara que és veritat que tot crim és sobrer.
Steven Pinker, autor d’una monumental obra titulada precisament Los ángeles que llevamos dentro, assegura que des de la prehistòria fins al segle XXI, l’home, especialment a occident, ha anat deixant endarrere, de forma esglaonada i amb algun retrocés, la seva agressivitat amb els altres membres de la seva espècie. O, el que és el mateix, ha reconduït la seva naturalesa violenta, i entre ella l’homicida, cap a altres valors com la cooperació, el respecte, l’ajuda mútua o l’altruisme. La seva tesi es veu reforçada amb múltiples evidències. A més, és corroborada per molts d’altres estudis, com el de Robert Muchembled, centrat bàsicament en la França de l’Època Moderna. Pel que fa a Mallorca, la situació és semblant. En el llibre que escriguérem plegats amb Antoni Domingo, titulat Els homes infames publicat pel Gall Editor, concloguérem que a finals del segle XVII els mallorquins, com els francesos o els catalans del Principat, deixaren de matar-se en les lluites de parcialitats. Tot i que altres formes de criminalitat continuaren molt altes segons els estàndards actuals, sembla que l’illa ha avançat pel mateix camí que al continent.
Ara bé, que siguem manco violents no vol dir que haguem deixat de ser-ho. És possible la regressió, puntual o no. La pacificació s’ha d’entendre com un procés sense final. D’aquí que cal denunciar tot indici de criminalitat o els factors que la poden reactivar, com les creixents desigualtats que propicia el món actual o les societats obertes de la globalització. Sí, el neoliberalisme i la immigració poden afectar els índexs de violència de les societats occidentals si no s’actua en conseqüència.
Dit això, cal tenir present que la pacificació no és cap tret innat dels europeus. La prova són totes les guerres i genocidis que hem protagonitzat. Realment és un llarg procés d’aprenentatge amb causes complexes. Un valor en si mateix que cal ponderar en la seva justa mesura i salvar de la demagògia política, mediàtica i comercial. Es tracta d’enraonar sobre naturalesa humana, justícia i relacions socials sense tenir por de caure en el que es considera políticament incorrecte. I així com ens queda molt per aprendre de les altres civilitzacions o cultures, de la nostra relativa pau en podem fer un gran exemple virtuós si comprenem el com i el perquè.
Per últim, la pacificació té un preu. Tàcit ja el va intuir quan afirmà que “abans sofríem crims i ara patim lleis”. I Michael Foucault va reblar el clau en entendre que el peatge a pagar era la llibertat.
