Abanda dels greus prejudicis que està causant entre els docents de les Balears, el tour de force iniciat pel president Bauzá representa potser l'inici d'alguna cosa molt més transcendent políticament del que alguns es pensen. Com ja va passar a Catalunya el 10 de juliol de l'any 2010, els polítics espanyols estan menysvalorant o fins i tot ignorant l'abast d'un fenomen que, com aquí, els pot acabar petant als morros. Als informatius de TVE es parla, sense excepcions, d'unes difuses " protestas contra los recortes ", sense ni tan sols esmentar el tema lingüístic. En altres mitjans, el problema tampoc no existeix. Ben contents i enganyats, doncs. Jo crec, en canvi, que algunes persones de les Illes -inclosos, per pura probabilitat estadística, grups de votants de PP- han començat a formular una disjuntiva que abans no entrava en el seu horitzó mental: o fem un pas endavant o desapareixem com a identitat diferenciada en poc més d'un parell de generacions.
Molts illencs que conec mostren la seva simpatia pel que està passant a Catalunya. Altres, no: perceben el procés com una aventura incerta que, sense arribar-la a censurar, els neguiteja. Saben que, directament o indirectament, els acabarà afectant a ells d'una manera o altra, per a bé o per a mal. L'actitud de Bauzá, però, ha fet que aquest recel es transformi en una cosa completament diferent. Alguns illencs -concretament, menorquins-, amb els quals he parlat fa poc, i que no són precisament uns indocumentats, s'adonen que es tracta només d'un primer replà per transformar la identitat balear i, de manera especial, la llengua, en un innocu residu folkloritzant. Un d'ells em recordava el cas de la València de mitjans dels anys 90: aquella capitulació va quedar compensada amb una caríssima operació de compra col·lectiva de voluntats, basada en l'obra pública i altres llaminadures. A les Illes, en canvi, s'ofereix ara la substitució d'una identitat per una altra... a canvi de res. I aquesta és, potser, la clau de tot plegat: moltes persones que no tenien ni el més mínim sentiment nacionalista veuen claríssim que han de prendre una decisió urgent. De moment, es tracta d'una decisió reactiva; han sortit al carrer, protesten, es fan sentir. Però que ningú no descarti que aquesta actitud sigui l'antecedent immediat d'un discurs propositiu, articulat i, sobretot, decidit.
El que ha passat a les Balears les darreres setmanes és el mateix que ha experimentat el gruix de la classe mitjana catalana al llarg dels darrers dos anys. No ens enganyem: fins fa ben poc, existia la convicció que es podia ser un ciutadà català normal en el si d'una Espanya que, a través de l'aprovació del nou Estatut, aniria assimilant a poc a poc el caràcter plurinacional de l'Estat. Aquesta fou, de fet, la base del pujolisme, però també la del tripartit (en cas contrari, l'aposta feta no tindria sentit). La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 va ser l'inici d'un canvi majoritari de mentalitat que, a poc a poc, s'ha anat articulat políticament. El mateix president Pujol, així com molts líders socialistes i d'altres formacions, van admetre que aquell camí ja no tenia recorregut. Aquest canvi no va ser efímer, com altres febrades anteriors, i això no és casual. És sòlid perquè ha estat capitalitzat per les classes mitjanes i també perquè es va edificar des de baix, a banda d'haver-se desvinculat prudentment del vell i estèril friquisme polític autòcton.
No crec que a les Illes Balears sorgeixi de cop i volta un moviment secessionista ni res per l'estil, però estic convençut que les àmplies majories del PP han arribat a la seva fi. I aquí convé fer una postil·la important des d'una perspectiva democràtica: té raó el senyor José Ramón Bauzá quan diu que és president gràcies als vots de la majoria. Això vol dir que, vista la situació actual, poden haver-hi dues explicacions: que alguns creuen que es pot votar el PP "només una mica" -cosa que és tècnicament impossible- o que a les Illes no existeix una força política capaç d'aglutinar les persones que no volen renunciar a la seva identitat, especialment la lingüística. Sigui com sigui, tinc el pressentiment que està emergint una disjuntiva molt senzilla i alhora molt raonable: o això o allò. El PP té un determinat projecte d'Espanya i Bauzá no fa més que ser coherent amb aquest projecte, provant d'eradicar el català a les illes. L'altra opció és un govern que defensi sense subterfugis la identitat balear des de la unitat de la llengua. És això o allò altre.
