3, 2, 1... acció!

Divendres 23 de maig. Compareixença en roda de premsa del cap de Govern, Antoni Martí, i el ministre de Presidència dimissionari, Antoni Riberaygua, per tal d'explicar als mitjans de comunicació els motius que l'han portat a plegar i deixar les seves responsabilitats ministerials. Una dimissió, per cert, anunciada de fa dies en forma de filtració i confirmada l'endemà pel propi Martí. I per acabar de situar-nos, saber que ja va haver-hi un primer intent frustrat quan es va destituir la cúpula policial.

Pels qui no heu tingut l'experiència, una roda de premsa d'aquestes característiques té tot un ritual: entrada solemne a la sala de premsa, posat seriós, transcendent, to greu en les explicacions, mirada fixa a l'infinit mentre l'altre s'explica i, esporàdicament, algun somriure de complicitat entre els dos interlocutors o amb algun company de la premsa...

No els enganyaré, per als qui practiquem l'ofici d'haver d'explicar rodes de premsa com la de divendres se'ns presenta ben bé el dubte de si el que acabarem narrant és una obra de teatre o una compareixença del cap de Govern amb un ministre dimissionari. Les mateixes frases i les mateixes expressions de sempre, que si no fos perquè el tens allà al davant creuries que des de la peixera on hi ha l'operadora de so s'ha premut el play d'alguna gravació antiga.

Però aquest divendres, a les expressions de sempre, se n'hi va afegir una de memorable quan, amb el to èpic i solemne que pretén donar sempre a les seves rodes de premsa, va dir que la compareixença es feia perquè el ministre expliqués "amb tota llibertat" els motius que l'havien portat a presentar la dimissió.

Aleshores és quan alguns de nosaltres vam pensar: ara el cap de Govern s'aixecarà, marxarà i deixarà que la roda de premsa continuï sense ell... però no, no va ser així. Prement la mandíbula i amb el mentó aixecat com acostuma a estar quan acumula tensió i aquesta el consumeix per dintre, va donar la paraula al ministre i va continuar assegut allà al seu costat, perquè, si em permeten la ironia, ja se sap que quan un s'expressa amb més llibertat és amb el cap de Govern al seu costat i a la sala de premsa de Govern.

Tots sabem de la necessitat que esdevé vital per al cap de Govern de tenir-ho tot sota control, de saber quina passa serà la següent a la que s'acaba de fer i, sobretot, la de dir als altres com s'han d'expressar i què han de dir. La incertesa ja no només de no saber què dirà el ministre dimissionari, sinó de per on li sortirem els pesats de la premsa, el manté en tensió i alerta constant... aleshores és quan prem la mandíbula.

Però el cap de Govern pot estar tranquil. Encara que tinguin motius, encara que se sentin traïts, encara que se'n vagin decebuts, aquests ministres li mantenen una lleialtat a prova de bomba: ni Alcobé quan va quedar desautoritzat amb l'afer del Patapou; ni Cinca quan la crisi esperpèntica amb l'exdirector de la televisió; ni ara Riberaygua fent un acte propi d'una immolació quan el cap de Govern li ha passat per sobre amb les negociacions de la reforma comunal, mai cap d'ells han fallat en el seu compromís. No sé si mai sabrà agrair-ho en la mesura que tocaria fer-ho.