Record un concert verbener al Teatre Principal de Palma, havia d'escriure'n la crònica per al diari on feia les pràctiques. Llavors tothom els preguntava encara per què nomien Antònia Font. Record un altre concert a la plaça de la Catedral, a Barcelona. Em sabia les cançons pels meus germans, que són els qui em descobreixen la bona música. Algú va dir que les composicions de Joan Miquel Oliver estan fetes per a la veu de Pau Debon. O que en Pau tenia la veu perfecta per a les composicions d'en Joan Miquel. El grup, en conjunt, sembla un miracle. Amb cada disc nou, penses: com ho fan?
He cantat "un tauronet petit" amb la meva millor amiga en un còctel d'escriptors; he sentit la versió desafinada de Love Song per part d'un amic madrileny en una altra festa editorial, i rumiàvem: "si es precipiten damunt París, no pot ser latitud sud perquè París és a la latitud nord". He discutit amb molta gent si el final d'alguns temes no és un poc massa rar i, confessem-ho, la majoria passam el track (almanco de Tots els mecanismes ). He llenegat al carrer Perill i he caigut de morros mentre al meu iPod sonava Alegria ; he fet el cant de la sirena de Batiscafo Katiuscas sola per ca meva mentre em preparava per a una cita a cegues. M'he perdut amb Vostè és aquí . He dedicat Sa tristesa , m'han dedicat Darrera una revista . En un Twingo de lloguer, prop d'Avinyó, sonava Loco a tota pastilla. I en un altre viatge a Anglaterra, paràvem de vegades a la carretera per guisar un conillet a la llauna. Qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood.
Podria seguir; ells s'aturen aquí. Definitivament, el que m'agrada manco d'Antònia Font són els seus finals. Ens deixen en aquest iglú tan descongelat. Però igual que passa amb els més grans, sempre romandran als petits moments -importants i aparentment senzills com els seus temes- de la nostra vida.
