Misc 25/11/2013

Volem guanyar?

i
Antoni Vives
3 min

T ot s'ha perdut és el títol impactant que Jordi Amat ha donat al recull d'articles del periodista Agustí Calvet, Gaziel . Són articles publicats als diaris La Vanguardia de Barcelona i El Sol de Madrid entre 1922 i 1934, revisats per l'autor, amb voluntat de compilació, durant l'any 1951. En Jordi Amat els ha recuperat del fons Gaziel de la Biblioteca de Catalunya. És el manuscrit 9218, una referència que, en conèixer-la, em va dur a la imatge del final d' A la recerca de l'arca perduda , en què la caixa que conté l'arca de l'aliança, motiu fonamental de la pel·lícula, desapareix enmig d'un mar de caixes, predestinada a l'oblit més absolut.

La virtut de la recuperació d'aquest conjunt d'articles agres, duríssims, veritables estilets contra el catalanisme rampant des de l'escissió d'Acció Catalana fins al 6 d'octubre de 1934 és enfrontar-nos al present. Efectivament: al present. Els articles d'en Gaziel haurien de ser llegits tres vegades seguides per tots els que tenim responsabilitats públiques i som partidaris de la separació de Catalunya d'Espanya. En ells hi ha veritats com cops de puny, veritats que denuncien el que ell anomena separatisme de cinquè any de batxillerat .

Gaziel escriu sovint a través de la ferida, és cert. Hi havia nacionalistes que el consideraven tebi, moderat en uns temps en què la moderació era assimilada a traïció. D'altra banda, la seva independència intel·lectual i periodística el van dur a allunyar-se d'un Cambó que, podent haver liderat el govern monàrquic quan el rei Alfons XIII l'hi oferí in extremis , i encara més, podent haver encapçalat i capitalitzat el triomf de l'autonomisme després de tants anys de feina, va optar pel silenci, potser perseguit per la malaltia, segur de no sentir-se prou estimat pel poble.

Llegir Gaziel és imprescindible si no volem cometre errors pels quals el país ja ha passat. Cal recuperar-ne la memòria, cal integrar-lo en els nostres desenvolupaments intel·lectuals. Cal sobretot aprendre a no estigmatitzar els qui, estant molt a prop nostre, no veuen les coses exactament igual que com les veiem nosaltres.

Això és el que m'ha vingut al cap llegint el darrer llibre de Borja de Riquer, Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político . Una de les conclusions fonamentals del llibre és que Cambó mai no va perdrede vista quin era l'objectiu fonamental que el movia a fer política a Madrid: la causa de Catalunya. Ho va fer des dels seus preceptes ideològics, a partir de la seva manera d'entendre la societat. Ho va fer amb coherència amb els seus principis, que no són els nostres, però que van configurar la proposta política catalanista més consistent del primer terç del segle XX. Cambó només podia participar en un govern espanyol si servia la causa de Catalunya, n'estic convençut. Si l'únic motiu per participar-hi era contribuir a estabilitzar un Estat que estava abocat a no respectar la nostra realitat nacional, no li interessava.

El passat se'ns fa present molt sovint. Però igualment l'ignorem, possiblement incapacitats com estem per separar-nos del moment actual, amorrats al dia a dia, clavats en les rutines discursives, presoners de declaracions i contradeclaracions, de blogs, tuits i whatsapps . Ens animem tant que deixem construir trinxeres que van deixant gent nostra a l'altra banda . Ens emboliquem en discursos en els quals persones de gran vàlua apareixen com a moderades, com si la moderació fos un estigma. Gosem proposar accions que sabem positivament que no podrem sostenir en el pla de la realitat. Arribem a jugar amb la realitat per fer veure que a l'altra banda no hi ha rival, i que amb un joc intel·ligent de contactes internacionals, amb la simpatia de les causes justes i amb una mica de sort, ens en podem sortir.

Penso que no n'hi ha prou. Penso que hem de treballar molt encara per convèncer molta gent que la independència servirà per dur benestar a les nostres llars. Que ens dotarem d'un estat just, igualitari, obert i integrador. Penso que en aquest nou estat hi ha de cabre tothom, i que no fem bé de deixar fora d'entrada els que no ho veuen tan clar com nosaltres. Penso que aquests que no ho veuen tan clar ens han d'ajudar a concebre camins possibles. Torno a repetir-ho: possibles. No som aquí per satisfer un destí. La memòria ens hauria de fer més present el que significaven fins no fa gaire les unitats de destí. Som aquí per guanyar. Només guanyarem si ens dotem d'un pla realista, professional, discretíssim, allunyat de l'engrescament d'esplai. Guanyarem si recordem el passat, si sumem, si projectem amb humilitat i, sobretot, si no ens deixem il·luminar per la irrealitat. Si no, perdrem. Estem preparats per perdre?

stats