Si hagués hagut d'escriure aquest article ara fa uns quants mesos, segurament hauria aprofitat per veure'ns amb Jaume Pomar per fer la xerradeta sobre el seu gran tema, Llorenç Villalonga. Hauríem revisat el que sabíem en comú, constatant aquí i allà que ja perdem algun paner: fa quatre dies érem inconcebiblement joves i ara la memòria comença a assemblar-se a una esponja fossilitzada. Un cop damunt de la taula el que sabíem i el que recordàvem, Jaume Pomar s'hauria despenjat amb una dada inèdita (per a mi), amb una anècdota ídem, o, sobretot, amb una desconcertant interpretació d'un determinat episodi de qualsevol obra villalonguiana al qual ningú no havia atribuït gaire transcendència.
Pomar no era ell si no podia sorprendre't: sovint es tractava d'una provocació, d'excitar les teves neurones per explorar possibilitats fins ara invisibles. I altres vegades era el resultat d'un procés de reflexió per un itinerari ple de paranys i d'emmirallaments, que incorporava al discurs amb l'afany, un cop més, de provocar intel·lectualment l'interlocutor.
Així que, probablement, hauríem recordat que la idea d'escriure Bearn la va madurar Villalonga arran de la lectura de Le lion devenu vieux , de Jean Schlumberger, un escriptor francès de bona família que, no obstant això, ha passat a la història per haver rebutjat -dirigia la NRF- À la recherche du temps perdu , d'un jove i desconegut Marcel Proust. André Gide també rebutjaria el manuscrit, tot i que més endavant en seria un lector devot. Vet aquí dos escriptors francesos, Proust i Gide, que, com recordava Sebastià Alzamora, habitaven en el món de Llorenç Villalonga. Sota la mirada complaguda i múrria alhora de Voltaire, sens dubte.
En bona part de l'obra villalonguina apareix l'embruixament de París -el "desbarat" Viatge a París de Minos i Amaranta és una petita obra mestra del vessant grotesc de l'escriptor-, però és a Bearn on aquesta fascinació cristal·litza. París hi vesteix una idea de progrés anatemitzada per una Mallorca encallada en la tradició -el poble, els clergues, Maria Antònia de Bearn-. París és el temple de les temptacions -don Toni s'hi escapa amb la neboda Xima ("la bellesa és una força tràgica") i assisteixen a l'estrena del Faust de Gounod-. París és la llum i la Il·lustració; l'illa, el penediment i la penitència -el dogma i la superstició hi comparteixen extensos paratges morals.
Qui sap si, amb Jaume Pomar, hauríem parlat de fer un improbable viatge al París de Villalonga -amb sopar inclòs a Le Grand Véfour , just devora ca la Colette i la Comédie Française.
En fi, ara per ara ens queda Villalonga. El viatge l'haurem de deixar per una altra ocasió.
