S’han publicat els resultats definitius d’una de les estadístiques estructurals més importants del Regne d’Espanya, la que parla de les condicions de vida de la gent, de l’evolució de la taxa de pobresa, de les carències materials de la població. Potser l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) sigui una de les operacions estadístiques més humanes, perquè ens permet observar quotidianitats punyents i intuir l’abast dels fenòmens de, posem pel cas, la mala nutrició o la pobresa energètica. Tanmateix, els indicadors més rellevants són, per una banda, el de la taxa de risc de pobresa, és a dir, el percentatge de persones amb ingressos per sota del llindar de pobresa l’any anterior (per a llars d’una persona, aquest llindar es va situar el 2013 en 8.114€, i per a llars compostes per dos adults i dos menors de 14 anys, en 17.040€). Un altre indicador clau és l’anomenat AROPE de risc de pobresa o exclusió social (que combina tres conceptes: el risc de pobresa, la carència material i la baixa intensitat en l’ocupació).
Bé idò, les dades més significatives referides a les Illes Balears ens permeten observar que la taxa de risc de pobresa s’ha enfilat fins al 19,8%, quan a l’inici de la crisi tot just fregava el 13%. En qualsevol cas, convé parar especial atenció a l’indicador sintètic europeu AROPE, esmentat més amunt. Abans de l’any 2006, aquesta taxa gairebé no superà mai el 20% i, d’ençà que es fan els càlculs (2004), sempre havia estat inferior a Balears que al conjunt del Regne d’Espanya. Però vet aquí que, en els anys de govern del PP de JR Bauzá, ha passat del 25% el 2011 al 27,8% el 2013. Val a dir que per calcular aquest indicador es té en compte la “població (de 0 a 59 anys) que està vivint en una llar amb baixa intensitat en el treball” o, dit en unes altres paraules, a la població aturada i amb ocupacions de curta durada i mal pagades. Aquesta pobresa laboral, més o menys, s’ha duplicat arreu, però el component illenc de carències materials severes ha augmentat més que el del conjunt de les comunitats autònomes. Això explicaria l’estirabot del risc de pobresa de les persones i famílies illenques, que supera -amb un 0,5%- per primer pic el del conjunt del Regne d’Espanya,
No em puc estar de citar, si més no, quatre dades de precarietats concretes a les llars illenques: 1.- El 42,5% (un 8,9% més que l’any anterior) no té capacitat per afrontar despeses imprevistes; una situació especialment conflictiva en un context de polítiques de copagaments dels serveis bàsics. 2.- Hi ha un 12,4% de llars que no poden permetre’s mantenir l’habitatge amb una temperatura adequada. És una dada esfereïdora, ja que significa que en un any el risc de pobresa energètica s’ha duplicat. 3.- El percentatge de llars que han tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) ha passat del 14,2% de 2012 al 17,2% de 2013. 4.- Gairebé un 4% de les llars no poden fer un menjar de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies.
Si hom pren en consideració les brutals desigualtats que hi ha darrere aquestes xifres, cal concloure que hi ha alguna cosa que falla. Les desigualtats entre individus i grups no les provoca la “divina procedència”, ans al contrari, són el fruit d’una determinada organització social característica de cada moment. Potser per això, l’organització social del moment actual (austeritat imposada per als no rics) hagi provocat que l’any 2013 hàgim assolit un percentatge escandalós de llars que pateixen carències materials severes. Això, i no una altra cosa, és el que vol dir que el percentatge de llars illenques amb carències materials simultànies en quatre dels conceptes que s’empren per calcular l’ AROPE hagi arribat al 10,4%, gairebé duplicant el de l’any 2012 (5,7%).
Hanna Arendt parlava de pobresa intensa i persistent, de l’anomenada “pobresa severa”, dient que “és un estat de constant indigència i misèria extrema i que la seva ignomínia consisteix sobretot en el seu poder deshumanitzant”. És evident que no estem en aquesta dramàtica situació, però anam pel bon camí d’aconseguir-ho.
