Dijous, 7 d’agost. Si en un país europeu, actualment, apareix un dia una sinagoga cremada, com ha passat fa poc a Alemanya, la policia ha d’encetar tres línies d’investigació. Una, la de l’extrema dreta neonazi i per tant antisemita. Dues, la de l’extrema esquerra que pot considerar que l’atac a interessos jueus expressa la seva solidaritat amb la resistència palestina. Tres, la de l’integrisme islàmic, en què es combinen les motivacions antisemites amb la proximitat ideològica amb Hamàs i la seva lluita contra Israel. Les tres línies d’investigació serien lògiques. Potser les raons en cadascun dels casos serien diferents, aparentment. Segur que els discursos farien servir un vocabulari i un argumentari fins i tot contradictoris. Però que les tres formes de totalitarisme més visibles de l’últim segle puguin coincidir a la contra en un mateix enemic no deixa de ser significatiu.
Divendres, 8 d’agost. Vargas Llosa clama des dels diaris de Madrid contra els mals del nacionalisme. Ho publiquen amb il·lusió, perquè saben que això serà llegit contra el nacionalisme català. Però ho fan diaris que qualsevol observador extern qualificaria de nacionalistes, que tenen el nacionalisme espanyol explícitament, dins del seu ideari. La diferència és que no se’n diuen. I el nacionalisme català, o el catalanisme, ha comès l’error històric de dir-se’n, tot i saber que la paraula estava mal connotada a Europa, per culpa dels totalitarismes nacionalistes del segle XX. Un escriptor que treballa amb les paraules se’t carrega o et salva no per allò que ets, sinó per allò que dius que ets, per la paraula que fas servir. I les paraules enganyen: el franquisme deia que era una democràcia orgànica i l’estalinisme una democràcia popular. I ni orgànica ni popular ni sobretot democràcia.
Dissabte, 9 d’agost. Hi ha qui diu que la independència de Catalunya només li interessa si ha de servir per canviar-ho tot de dalt a baix. Jo respondria que a mi no m’interessa si ha de fer més fàcil convertir-nos en una versió actual de l’Albània d’Hoxha, posem per cas. Com alguns potser voldrien. Però no crec que aquest hagi de ser el debat. Si només ens interessa la independència per fer una cosa determinada, una Catalunya liberal, socialista o socialdemòcrata, malament. Figura que demanar la independència és assegurar-nos un estat còmplice amb els nostres interessos i amb les nostres demandes econòmiques, polítiques i culturals específiques. Les polítiques? Les que els catalans decideixin en cada moment. Només un límit: que realment ho puguin decidir. Ergo, la democràcia. De la vella frase, només m’agrada una formulació: Catalunya serà democràtica o no serà.
