El tancament de Canal 9 demostra que ser lleial al Govern no et salva d'acabar al carrer. Iolanda Marmol, extreballadora de la mare pública de la programació escombraria, assegura que va dir tantes mentides a través de la televisió valenciana que sentia vergonya. Denuncia la manipulació. Però llavors ella, es venia per un sou?
Ningú no vol quedar-se sense feina i al periodista li diuen que s'ha equivocat de professió des que entra a la universitat, on inicia una carrera cap a la falsa idea de ser prescindible: si no vols fer les pràctiques gratis, hi ha gent esperant; si no acceptes cobrar misèria i pagar-te els autònoms, els blogaires ho faran de franc. La passió serveix de motor al principi, però el periodista també ha de menjar. Com menys es valora la seva feina, més probable és que vengui la seva ànima (i els ànims) al Diable. Acaba participant de l'ocultisme i oblida que compta amb una arma poderosa: la informació. Té massa por que el fotin fora.
"Periodisme és difondre allò que algú no vol que se sàpiga, la resta és propaganda", diu Verbitsky. Però, ¿què passa quan, per més sal que posis a la ferida o siguis una pedra a la sabata, els teus articles no aconsegueixen la dimissió d'un ministre inepte ni que caigui un president corrupte? ¿Què passa quan allò que reveles no canvia res?
La diferència entre Canal 9 i Televisió de Mallorca és que, malgrat haver estat la joguina dels polítics, [M] va entendre que podia recuperar l'ànima, convertir-se en ninot diabòlic i rebel·lar-se. Va fer periodisme. [M] tenia en compte les persones a qui s'adreçava i, per tant, feia un servei públic. Canal 9 creia que si obeïa els dirigents no podia passar-li res. Conclusió terrible: al marge de l'ètica professional i la bona o mala consciència de cada treballador, el resultat és el mateix.
