Un dels grans reptes del catalanisme i de la cultura catalana els pròxims anys és que passi el que passi políticament a cadascun dels territoris que comparteixen llengua i cultura, a cadascun dels països catalans, no es trenqui -o no es trenqui encara més- la unitat cultural. És a dir, la consciència pràctica de la unitat de la llengua que hauria de fer possible que la producció cultural feta en català des de qualsevol territori circuli amb normalitat per tots els altres. Que els escriptors del Principat publiquin en editorials mallorquines, que els escriptors valencians publiquin en editorials valencianes, que trobem les obres de tots a les llibreries -i a les biblioteques- d’arreu i que anem junts a fora a explicar quina és la nostra cultura, a internacionalitzar-la i a buscar traduccions. En política, cada territori té i ha de tenir la seva dinàmica pròpia, amb la vida política, l’horitzó institucional i el mapa de forces polítiques que decideixi. Però en cultura hi ha un espai compartit. Què passarà amb aquest espai?
Existeix la preocupació que el triomf del procés sobiranista a Catalunya signifiqui en la pràctica un trencament de llaços culturals amb la resta dels països de parla catalana. Fa uns dies la Fundació Emili Darder ens va convidar a Mallorca a Damià Pons, Joan Francesc Mira i a mi mateix a parlar-ne. Perquè hi ha inquietud. Però encara hi hauria d’haver més inquietud si el procés sobiranista no acabés d’anar bé i es consolidés una reacció més uniformista i recentralitzadora en l’estat espanyol. O simplement si es mantenen les polítiques d’hostilitat a la llengua i la cultura compartides -amb el nom que cada territori vulgui donar a aquesta llengua, popularment, però sabent tots que és la mateixa i que la filologia l’anomena català - per part dels governs balear, valencià, i també aragonès, atents tots a les actituds i les consignes de Madrid, que se sumen a la seva pròpia vocació. Ens pregunten: si Catalunya s’independitza, què passarà amb la cultura catalana a València i les Balears? Però ens podríem preguntar també: si s’avorta abruptament el procés sobiranista a Catalunya, què passarà amb els llaços culturals amb els altres territoris? I amb la seva cultura pròpia?
Hi ha qui creu que el triomf del procés sobiranista a Catalunya significarà una ruptura de l’espai cultural, que una Catalunya independent quedaria forçosament aïllada de la resta de territoris de parla catalana. No hi ha cap raó de fons per pensar-ho. Existeixen espais culturals compartits per territoris que tenen realitats estatals diferents. L’alemany, el castellà, sobretot el neerlandès ens indiquen que es poden mantenir espais culturals compartits entre estats diferents. Fins i tot en el cas del català, ha estat més fluïda la relació cultural entre Catalunya i Andorra -tot i ser en estats diferents- que entre Catalunya i València, sent al mateix estat. Per tant, que Catalunya sigui un estat no hauria de trencar res. El que pot trencar alguna cosa és la reacció espanyola al fet que Catalunya sigui un estat. Però això seria culpa de la reacció, no pas del sobiranisme. (Seria com aquell jutge que culpava les minifaldilles de les violacions: el culpable és qui té la reacció irracional, no aquell que figura que la genera i després la pateix.)
Si el procés sobiranista surt bé, la cultura catalana tindrà més força institucional al darrere (un altre estat compromès al seu favor, cal suposar), però hi ha el risc que una reacció ofesa i venjativa de l’Estat vulgui trencar els ponts amb la resta de la comunitat cultural. Ja ha començat a passar. Si el procés sobiranista no surt bé, serà més imprescindible que mai la col·laboració de tots els territoris per preservar la llengua i la cultura comuna. En qualsevol de les dues hipòtesis, la cultura catalana necessita en aquests pròxims anys que hi hagi una xarxa civil forta que mantingui la relació cultural entre tots els territoris, sense paternalismes, des de la igualtat, com una casa comuna i compartida. I caldria a més una xarxa institucional, per damunt de la conjuntura i la diferència política. En qualsevol cas, si el procés sobiranista català triomfa no pot significar el bandejament de la cultura compartida a València i les Balears (i l’Aragó). I si el procés no surt prou bé, la unitat cultural serà encara més vital. En un cas, trencada s’afebleix. En l’altre, trencada es mor.
