Us i abús del deute

El paisatge després de la batalla és el d’una societat endeutada. Aquesta és la veritable tragèdia de la crisi actual.

Amb això no vull dir que el deute sigui essencialment maligne. Pot ser fins i tot positiu per engegar processos de modernització, tant en entorns occidentals com en els de països en desenvolupament, com suposen els microcrèdits que gestionen les dones de l’Índia, per exemple.

Així mateix, els mallorquins sempre havien desconfiat de manllevar diners. Ja sigui pel que suposa de pèrdua de llibertat com pels potencials efectes empobridors que pot tenir. Ho sabien perfectament els agermanats a principis del XVI. “Que pagui qui deu!” era el crit de la revolta. Aleshores era un lema adient perquè només eren les institucions del Regne les que estaven fins al coll, no els particulars. Per al comú dels mortals, la noblesa era un cas a part, endeutar-se banalment era considerat, sense embuts, una vergonya i un perill.

Segles més tard, Guillem Cifre de Colonya, el 1880, i Alexandre Rosselló, el 1882, seguiren aquesta premissa quan fundaren les primeres caixes d’estalvis de les Balears. Remarquem que eren institucions que tenien com a primer objectiu, si no l’únic, fomentar l’estalvi de les capes més populars. És a dir, de la majoria de la població. Per això també sorgiren a l’empara d’una determinada pedagogia que assumia els beneficis intrínsecs d’evitar el malbaratament de recursos i les despeses innecessàries, la qual cosa permetria acumular excedents per minsos que fossin. Les caixes, qui ho havia de dir, sorgeixen associades a l’ètica de l’estalvi i a l’austeritat. Curiosament, els ideals d’aquestes institucions, clarament vinculades amb el progressisme i el republicanisme inicialment, connectaren perfectament amb el nou catolicisme social inspirat per Lleó XIII. Els cercles obrers i les seves caixes rurals fomentarien el mateix, especialment a principis del segle XX.

Tanmateix, a poc a poc l’estalvi va començar a perdre el lloc privilegiat que ocupava fins aleshores. Les raons són diverses. La primera fou l’aparició de l’estat del benestar a mitjans dels anys seixanta, que va suplir la necessitat individual de previsió. El creixement econòmic paral·lel semblava confirmar els millors auguris. La crisi de 1973, en contra del que pugui semblar, va acabar per donar-li el cop de gràcia. A tot occident es va utilitzar el deute per afavorir el consum, un cop es comprovà que no era suficient la incorporació de les dones al mercat de treball o l’augment del nombre d’hores extra per mantenir el nivell de vida. El dèficit fiscal fou el nou paradigma de la socialdemocràcia mentre les grans corporacions multinacionals es preocupaven per difondre les targetes de crèdit o incrementaven les vendes a termini. I això que els interessos dels préstecs hipotecaris encara eren alts.

El problema és que no fou una situació transitòria, sinó que augmentà en intensitat amb el pas dels temps. La desregularització financera i la globalització dels anys noranta no feren més que incidir en la baixada dels salaris reals d’una classe mitjana que maldava per mantenir un estatus assolit a l’època daurada, mentre els pobres vivien en la il·lusió que ja no ho eren. En aquest punt, el sistema financer, nacional i internacional, i especialment les nombroses caixes d’estalvi de tot Espanya, engreixaren el crèdit fins a límits insospitats amb el consens de totes les classes socials.

Així, s’havia preparat l’escenari perfecte per al drama que esclataria el segle XXI. El diner fàcil arribat del nord d’Europa i la permissivitat bancària no varen ser més que la posada de llarg d’una maquinària i uns hàbits engegats als anys setanta. Si no ens estranyava comprar un televisor a terminis o posar mà a la Visa per arribar a final de mes, és normal que no ho féssim davant l’allau de préstecs hipotecaris que fermaren tota una generació a una entitat financera de per vida.

Tots en tenim una part de culpa, però únicament les caixes, amb algunes notables excepcions, traïren els seus principis fundacionals. En comptes de fomentar l’estalvi, convertiren l’endeutement de la població en el seu principal, si no únic, objectiu. És com si, de sobte i sense previ avís, la Creu Roja es transformàs en una fàbrica d’armament.

El pitjor de tot és que el 2014 ja no ens serveix el vell lema dels agermanats. Seria moralment injust cridar “Que pagui qui deu!”, perquè ara són els més pobres els qui estan endeutats fins al moll de l’ós.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF