01/04/2015

Unió, una carta al futur

3 min
Unió, una carta al futur

Dono tombs a una carta. 6 d’abril de 1981. Dispara des de la primera línia: “ Vuelvo a insistirte, entre nosotros, en lo hablado, porque cada día que pasa me preocupa más el tema catalán ”. Qui està amoïnat? Rodolfo Martín Villa. Ministre d’Administració Territorial. Emmagatzemador d’alts càrrecs: des dels seixanta amb la dictadura. Als setanta amb Suárez. Ara amb Leopoldo Calvo-Sotelo. A qui escrius, Rodolfo? Anton Cañellas: líder de Centristes de Catalunya-UCD. El partit proveta de la UCD a Catalunya. Estàs preocupat, i això? “ Mi criterio, te repito, es muy claro: cuando hace tres años permitimos la operación Tarradellas quedó acordado que estábamos dispuestos a admitir una pluralidad, cosa muy distinta a lo que se ha ido gestando ahí y que culmina con la inadmisible actuación en París que Iñigo te contó con detalle el otro día. Podemos entender que, entre vosotros, Pujol se considere presidente, pero otra cosa es que acabe creyéndoselo y actuando al margen. Los responsables del Estado no lo podríamos permitir ”. Sí, esclar, des de l’abril del 1980 Jordi Pujol és el president de la Generalitat recuperada. A Espanya no li agrada el programa que enlaira el Govern: “Institucionalització de Catalunya, defensa de la catalanitat i l’economia”. Avisa el pilot Calvo-Sotelo al seu discurs d’investidura el febrer de 1981: amics, preparem la concòrdia asfixiant. Es dirà Loapa. El 23-F només farà d’accelerador de partícules.

NO ERA AIXÒ, COMPANYS catalans, no era això: “Repito que es vuestro problema el que preocupa porque el vasco, en cambio, ya está en vías de solución, además de que nuestra gente allí está actuando de manera mucho más positiva que vosotros. Cosa que me duele porque todos sabéis que los años que viví en Barcelona procuré adaptarme a las costumbres y nunca me sentí ofendido por oír hablar catalán. Cuando te viniste con nosotros nos hicimos enseguida cargo de lo pendiente en la campaña anterior. Después de todo esto, el resultado no es de recibo en la situación crítica del Estado. Mientras hasta Reventós y su gente hacen gala de prudencia, los que creíamos cercanos están facilitando otra locura como la de Companys que puedo llevarnos a lo del 36. Ya sé que conviene todavía estar en ese Parlamento, pero eso no justifica que sigáis haciendo tándem con Pujol y mucho menos con Barrera. Está demostrado que esta gente tiene una concepción del Estado que no coincide con el que debemos establecer ”. Cleca, cleca. Cañellas i els seus diputats faciliten la investidura de Pujol com a president. No eres del nostres, Anton? Cañellas està esquarterat des de 1978.

EL LÍDER d’UnióDemocràtica de Catalunya aboca el partit cap a un mur. La seva proposta personal és abraçar-se a la UCD de Suárez. ¿Pot un partit amb tants assassinats, exiliats, torturats, maltractats, incompresos, arribar viu a la fi del franquisme per desfer-se en un partit espanyol? La història és increïble perquè Cañellas és un catalanista integral. Des dels anys quaranta plantant cara als sindicats universitaris franquistes. Com un veritable 007 català connectant la democràcia cristiana europea contra Franco. Darrere d’una de les grans notícies planetàries contra la dictadura: el crit de “Volem bisbes catalans” davant Pau VI. Un milió de coses que desapareixen el novembre de 1978. Unió és Unió. El Congrés decideix expulsar Cañellas del partit. Elegia política com poques: ni xiulets, ni crits, ni aplaudiments.

MORIBUND, COMENÇA l’aventura centrista catalano-espanyola. S’esfuma el 1982 abraçat a una UCD desintegrada. Pagat amb cartes com la de Martín Villa. Com totes les cartes que envien des d’Espanya: jo sóc espanyol, tu ets espanyol. Jo et salvo a tu. Jo. I al final qui salvarà a Cañellas és Catalunya. Com sempre. Guardeu les cartes, perquè hi ha moments que es pot equivocar una persona, però també hi ha moments que no es poden equivocar tantes persones des de 1931.

stats