Ucraïna: la pau és possible

Com tants conflictes, el d’Ucraïna s’ha tornat tremendament passional, la qual cosa és sempre un problema perquè disminueix la capacitat de tractar-lo racionalment. Però, al mateix temps, és un dels conflictes que han generat més propostes de pau en poc temps. No és, per fortuna, un conflicte orfe o oblidat, sinó molt mediàtic, per la mobilització d’opinions, d’actors primaris i secundaris, i especialment d’alguns organismes regionals, com l’OTAN o la UE. És més, els que enyoraven la Guerra Freda i la consegüent militarització de les relacions internacionals estan desempolsant els vells manuals de dissuasió per prendre el pols i jugar a l’amenaça de la guerra, com si no haguéssim après les lliçons del passat, i com si no ens trobéssim atrapats ara mateix per la falta d’idees i d’estratègia per aturar immediatament els conflictes de Síria, l’Iraq i fa poc de Gaza -per posar tres exemples amb un impacte letal o humanitari de tremendes dimensions i de gran capacitat desestabilitzadora.

Ucraïna no és un conflicte de bons i dolents. És un conflicte en què d’entrada intervenen molts actors i factors que es van modificant al llarg del temps i de manera força accelerada, però en el qual les demandes presentades per cadascun dels actors principals -el govern de Kíev i les dues regions de l’est del país, russoparlants i molt vinculades amb Rússia- tenen possibilitats de convergir a curt termini. En cap cas es tracta d’un conflicte dels que amb els anys esdevenen intractables, sinó justament al contrari. És resoluble.

És cert, també, que s’han donat posicions militaristes que implicaven l’abandonament de les actituds pacífiques i no-violentes, i és cert que aquesta manera de defensar els propis interessos no és garantia de res -recordem, si no, el que va passar amb les primeres manifestacions pacífiques a Síria-. Però és evident que en el marc d’un enfrontament d’interessos es tracta de l’actitud més recomanable. Al capdavall, la desconfiança que es viu actualment entre uns i altres es deu, precisament, al fet que en el seu moment ningú ha deixat prou espai -i que consti que parlem de setmanes, no d’anys- per a l’alto el foc i l’activació de la diplomàcia.

I a tot això no hi ha ajudat gaire l’ambigüitat de Putin, que ha fet propostes interessants en diverses ocasions, però al mateix temps ha deixat actuar forces militars sense identificar, de manera que ha fregat el ridícul per l’obvietat d’aquesta connivència. Però sense el seu concurs no hi haurà solució, i caldrà deixar espai perquè sigui coprotagonista del remei. Ucraïna no pot ser un conflicte amb vencedors i vençuts, sinó un conflicte win-win, en què tots guanyin perquè han decidit col·laborar en la recerca, la discussió i l’aprovació d’una fórmula satisfactòria per a totes les parts. Per assolir aquest objectiu, però, seria convenient prendre’s seriosament l’actual alto el foc, i conscienciar-se que és molt més efectiva la política del telèfon (la diplomàcia) que la de l’artilleria, que a més afecta majoritàriament la població civil.

També hi ajudaria no caure en catastrofismes -per no fer servir la paraula histerisme - en relació a potencials vel·leïtats expansionistes de Rússia respecte de països ja independents i aliens a l’òrbita moscovita. No crec que Putin tingui aquestes intencions, però és comprensible -almenys per a mi- la seva por que l’OTAN es vagi expandint per l’est europeu i desapareguin els països tap o països matalàs. També és un contrasentit que els països de l’OTAN actuïn amb prudència en el pla econòmic, per l’alt preu a pagar per un hipotètic tall del subministrament del gas -que tampoc afavoriria Moscou, cosa que el fa improbable-, i en canvi vulguin ensenyar musculatura militar de manera més aviat simbòlica. Caldrà, a més, superar la situació creada per l’atac de les últimes hores a l’aeroport de Donetsk.

Jo proposaria deixar-se d’intimidacions d’aquesta naturalesa per centrar-se en el que poden donar de si les propostes de pau que han anat apareixent. A l’abril ja hi va haver la primera, i, encara que va durar poc, va ser acceptada per Moscou i Kíev. El 20 de juny el president Poroixenko va anunciar un pla de pau molt interessant, amb elements que s’han tornat a plantejar en la reunió de primers de setembre, amb una plataforma de dotze punts que donen molt de joc per a la negociació. El 21 de setembre, finalment, Ucraïna i els rebels van signar la creació d’una zona desmilitaritzada de 30 quilòmetres i el replegament de les armes de gran calibre. També es van prohibir els vols militars, incloent-hi els no tripulats, i la retirada de tots els grups armats estrangers.

Només amb aquestes propostes, en l’elaboració de les quals han participat Kíev, Rússia, els Estats Units, la UE i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), hi ha prou material per negociar amb els líders polítics i militars de les regions de l’est ucraïnès. S’hauran de polir aspectes ara controvertits, però no irresolubles, com ara si es concedeix una autonomia avançada (descentralització) o un règim federal, si s’accepta la llengua russa com a idioma d’ús en aquesta regió, i per tant es respecta, o passa a ser cooficial; s’haurà de discutir si és compatible que Ucraïna es vinculi d’alguna manera a la UE i alhora sigui part de la Unió Econòmica Eurasiàtica. A aquests elements se n’hi podrien afegir d’altres com la possibilitat de donar dos passaports a qui ho sol·liciti, i una possible declaració de neutralitat d’Ucraïna.

En definitiva, no serà l’OTAN qui resoldrà el conflicte, sinó el compliment d’un alto el foc durador que permeti una negociació amb tots els actors, amb garants menys punitius i més diplomàtics -em refereixo als EUA i la UE- i un paper clar de l’OSCE com a instància verificadora. La solució passa per obrir-se a la participació de tots escoltant els interessos de cadascú, sense la interferència de la força ni cap tornada al passat, i amb la mirada posada en un desenllaç en què tots hi guanyin.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF