Opinió 25/06/2014

‘Ubi consistam’, un punt ferm

M. Magdalena Crespí
3 min

El drama que acompanya les 1.668 entregues judicials d’habitatges habituals ocupats dutes a terme a l’Estat durant el 2013 (les estadístiques oficials no comptabilitzen el nombre de persones afectades per cada titular d’habitatge) posa de manifest que l’expressió de Plaute, “l’home és un llop per a l’home”, popularitzada per Hobbes en el Leviatan, és sempre actual (si mai ha deixat de ser-ho). Que el més fort s’aprofita del més feble és llei de la natura, emperò de què ens serveix l’Estat si no compleix la funció d’equilibrar les forces en joc?

Si bé el nombre d’entregues judicials d’habitatges habituals ocupats a desembre de 2013 ha disminuït un 42% en comparació amb el mateix mes de l’any anterior, 1.668 a desembre de 2013 respecte de les 2.872 de desembre de 2012 (Font: Nota informativa sobre los procesos de ejecución hipotecaria sobre viviendas, 19/05/2014, Banc d’Espanya: http://www.bde.es/f/webbde/GAP/Secciones/SalaPrensa/NotasInformativas/Briefing_notes/es/notabe190514.pdf), les xifres no ens poden dur a engany: seria com alegrar-se perquè una guerra, any rere any, fa menys morts, quan senzillament això passa perquè hi ha cada vegada menys supervivents.

La maquinària de la propaganda intenta amagar -i en bona part ho aconsegueix- que darrere les entitats financeres hi ha persones molt potents que dirigeixen les institucions econòmiques internacionals, els grups d’interès i les multinacionals. Aquests organismes estan formats per persones de carn i os que prenen unes decisions concretes que podrien ser ben diferents: no és un destí, no és inevitable, que els ciutadans hàgim de sofrir el desmantellament de l’Estat del benestar construït després de la Segona Guerra Mundial.

Ens hem de sentir culpables per haver caigut en la trampa de creure que amb la feina de tota una vida podríem pagar una llar? No es tracta de no voler fer front a les responsabilitats contretes: és que la situació ha esdevingut insostenible i ofegadora per a milions de ciutadans que, com a conseqüència de la pèrdua de la feina, de cop i volta ens hem vist abocats a una precarietat que afecta totes les dimensions de la nostra vida, molt més enllà del nivell d’incertesa consubstancial al mateix fet d’existir.

El drama de les execucions hipotecàries ens recorda que les persones, cadascú de nosaltres, necessitem un nivell mínim d’independència econòmica per dotar de sentit i de contingut les llibertats fonamentals recollides a la Constitució. Si no disposem dels recursos materials mínims, qui, si no l’Estat, hauria de crear les condicions materials per a procurar-los? El llenguatge de la capacitat, de les oportunitats i de la llibertat d’elecció serà vacu si l’Estat no fa efectives les condicions materials que fan possible que cada persona, cada ciutadà, superi el llindar d’emancipació econòmica que li permetrà desenvolupar les pròpies capacitats, contribuint així al benestar comú, sentint-se i essent útil, i evitant així que es converteixi en l’objecte d’una beneficència que humilia i que a poc a poc incapacita de veres.

És prou coneguda la metàfora del sociòleg Zygmunt Bauman de la modernitat com a quelcom líquid. Pertot arreu sentim parlar del tsunami que ha provocat la crisi econòmica: parlem de fluxos d’informació, de fluxos migratoris, de cash-flow, de mainstream... Els mitjans de comunicació ens diuen que l’escalfament global provoca el desglaçament del casquet polar àrtic... Com óssos blancs que han de saltar d’una placa a una altra en un mar glacial que s’està desgelant, els treballadors hem de passar d’una feina precària a una altra, d’un lloc on viure a un altre, d’una ciutat a una altra, d’un país a un altre i, fins i tot, d’un continent a un altre.

Perseguim el miratge d’una terra on arrelar, un ubi consistam molt més humil d’allò que demanava Arquímedes (“Donau-me un punt ferm i alçaré el món”): ens conformem a viure amb dignitat allà on tenim un entramat de relacions que ens permeten ésser i sentir-nos qui som. Potser, de veres, per a aquesta empresa necessitem una palanca que aixequi les consciències: el reconeixement de la dignitat de cada persona.

stats