Turisme: la clau és la distribució

És cert. La relació entre Barcelona i el turisme és una relació conflictiva, que genera oportunitats però també problemes. Ara bé, hem de ser molt precisos en el diagnòstic, perquè cada problema té una solució diferent. Jo no penso que la ciutat tingui massa turistes. Tampoc crec que el perfil del turista sigui inadequat i que el seu grau d’incivisme superi el dels locals. No crec que Barcelona sigui una destinació de “turisme d’alcohol”. No sé ben bé què es vol dir quan es parla d’error del “model turístic”. La meva proposta és la següent: les tensions del turisme de Barcelona provenen de l’extrema concentració de l’activitat en un espai molt reduït.

Que l’activitat turística es concentri en un espai molt reduït provoca, en primer lloc, molèsties. No és còmode viure en un espai on costa caminar, on és impensable trobar aparcament, on les nits s’omplen de crits i músiques. El segon impacte que pateixen els residents és que el mercat els expulsa perquè els beneficis turístics potencials són més elevats que els comercials o residencials. El tercer efecte és la pèrdua de la principal característica de la ciutat mediterrània, que és la complexitat. Si alguns barris de la ciutat perden diversitat d’usos, l’equilibri urbà s’altera.

Una forma de distribuir els fluxos turístics és limitar el nombre d’hotels en una àrea, cosa que permet desplaçar una part de la pressió cap a noves àrees. El pla d’usos de Ciutat Vella preveu que cada nou establiment ha de tancar un hotel ja existent. Aquest model té, però, tres problemes. El primer és que els hotels són eines de rehabilitació d’edificis en els centres històrics. El segon és que la limitació de creixement dels hotels ha donat lloc a un esclat de noves ofertes. El tercer problema és que desplaçar l’allotjament no és sinònim de desplaçar l’activitat turística.

No es tracta només de regular els hotels. L’oferta no hotelera ha entrat a formar part del paisatge turístic de totes les grans ciutats del món. A Barcelona, el nombre d’habitatges d’ús turístic inscrits en el registre és d’unes 20.000 places, davant de les 70.000 places hoteleres de la ciutat. La legislació també intenta desplaçar l’oferta des del centre de la ciutat cap a noves àrees, ja que el pla d’usos bloqueja la capacitat de creixement de noves places, però això ha permès l’esclat del P2P. No hi haurà estratègia turística possible si no es busca una via de control d’aquestes ofertes, tot i que no serà fàcil. Primer, perquè la Unió Europea és reticent a la seva regulació. Segon, perquè la llei 9/2011 aprovada pel Parlament afavoreix aquesta mena de pràctiques. Però al marge del debat legal, perquè és molt complicat aturar un procés atomitzat, dinàmic i canviant.

La realitat serà cada vegada més complexa, també perquè canvia la naturalesa dels turistes. Les ciutats internacionals hostatgen no només turistes, sinó estudiants universitaris, rodamons, artistes a la cerca d’inspiració, treballadors eventuals, executius instal·lats temporalment, fotògrafs freelance, aprenents d’escriptor, Zuckerbergs frustrats... una cohort de nouvinguts que no fan de Barcelona la seva ciutat d’arribada, sinó una estació en el seu periple vital. No són turistes, però tampoc residents. No creen barri o, en tot cas, creen un concepte de barri diferent.

Expulsar hotels o apartaments no és suficient. Els turistes dormiran lluny i passaran el dia novament en el perímetre de la ciutat vella i el primer Eixample. La ciutat ha de reforçar l’aposta per un sistema polinodal i dispers. Crear nous nodes és una forma eficient de distribuir els fluxos. L’estratègia b4rcelon3s busca això: posar en el mapa turístic el mosaic de barris de la capital. Tanmateix, el risc de fracàs és alt. Els turistes no van on les autoritats locals diuen que han d’anar, sinó on consideren interessant anar. I crear un moviment centrífug és llançar un tronc en sentit contrari al corrent. No serà fàcil, però és possible. En turisme les estratègies push (expulsió) són poc eficients. Necessitem estratègies pull (atracció). Barcelona també necessita expulsar turistes de la ciutat. La ciutat ha de portar a terme una acció més decidida de promoció turística de la no Barcelona. Paradoxalment, el futur turístic de la ciutat passa per la seva capacitat d’integrar el país en l’imaginari de la capital.

Convé anotar també la necessitat d’un canvi d’hàbits dels propis residents. Si els locals omplen les places, els carrers, les botigues, segurament el barri recuperarà una part de la seva identitat perduda. Les ciutats europees (turístiques o no) perden comerç urbà perquè els residents compren en grans superfícies situades en espais perifèrics. Perden vida urbana perquè els residents fa temps que no omplen les places i els jardins. Perquè hi ha un fenomen global de renúncia a l’espai públic i sublimació de l’espai privat. Amb turistes o sense, les ciutats estan perdent el seu principi essencial, que és la vida pública.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF