No és senzill anar al cinema aquest estiu i trobar alguna pel·lícula de la qual et faci ganes escriure alguna cosa, però vet ací que vaig trobar un oasi dins el desert de la cartellera, que, a més a més, exhibeixen en versió original subtitulada. El títol és Paraíso: Amor, del director austríac Ulrich Seidl, i com a bon compatriota de Michael Haneke no dóna ni una oportunitat a les seves imatges per al goig, de cap casta. No resulta fàcil saber a qui recomanar Paraíso: Amor, el primer capítol d'una trilogia que s'estrenarà a la Sala Augusta un rere l'altre. Els següents capítols es titulen Paraíso: Fe i Paraíso: Esperanza, que tampoc no tenen aspecte de divertiment. Cal dir que el títol del primer i que ens ocupa és d'allò més precís.
Paraíso: Amor
Conta la història d'una dona, que ja ha sobrepassat els cinquanta i que viu amb una filla amb sobrepès i cara d'oi, quan decideix partir sola de vacances a Kenya, on vol trobar no sap ben bé què, diguem-li amor, amb algun jovenet que no es pot dir que es dediquin a la prostitució perquè és tan sols supervivència. Naturalment, cobren per "seduir" dones que al seu país "civilitzat" han perdut qualsevol possibilitat de sentir-se desitjades, de trobar una aventura sexual que les revitalitzi? i que els declari la seva passió als cinc minuts de conèixer-les, de sentir ich liebe dich , però mai no cobren pels seus serveis com es fa habitualment en el negoci del sexe, ho fan demanant almoina per a un familiar que casualment ha tingut un denou, ahir o avui. Suposo que és el mateix que succeeix a algun país oriental o caribeny quan a l'intercanvi qui paga és un home, però amb la diferència que el sexe masculí sap exactament per què paga. Ulrich Heidl intercanvia els papers habituals per donar més força, més intensitat i cruesa a les seves imatges i ja ho val si ho aconsegueix. Paraíso: Amor no és una pel·lícula agradable, i encara menys sensual, malgrat que el sexe hi és quasi explícit, però actua com un mirall davant la societat blanca amb poder adquisitiu per comprar carn humana, encara que la protagonista pensi, o vulgui pensar, que en el pack també hi ha inclòs l'amor. Aquest és el drama, aquest és el conflicte de la història.
Una història contada com si d'un document es tractés amb el valor afegit que la càmera no és neutral ni ho mostra tot a una certa distància dels protagonistes, com si fos un notari. Entra dins el cor sense cap delicadesa, però no tan sols de les dones, també dels que són la no menys patètica mercaderia. Ara manca la de la "fe" i la de l'"esperança". Aquesta era la caritat?
Teatre
Pel que fa al teatre, i com no podia ser d'una altra manera, vaig anar a pescar microteatre per devers Pollença, on vaig poder arreplegar El temps fugit , de Mar Pla, dirigida per Sergi Baos i interpretada, no cal dir que magníficament, per Marga López i Miquel Àngel Torrens, i que es representava dins una botiga de vins, que podria ser un lloc més o menys idoni i millorable per representar la vida una "mica" esbojarrada dels dos protagonistes, més enllà del límit, sense poder controlar el que havia de ser festa fins a arribar a la tragèdia. Bona història de Dies de vi i roses , la pel·lícula de Blake Edwards protagonitzada per Jack Lemmon i Lee Remick, a la qual Mar Pla ha posat un final molt menys esperançador. A Insomni d'una nit d'estiu , de Bernat Molina, també hi intervenia Marga López, en aquest cas com a directora, interpretada per l'autor i Carme Serrano. Divertida i ocurrent aquesta trobada d'un faune amb una joveneta asseguda a una cadira de rodes enmig del bosc una nit d'estiu, on, clar, res no és el que sembla, però per ventura el lloc tampoc no era el millor.
