Una de les incomptables manifestacions de la iniquitat humana que han aflorat amb més cruesa en la manifestació del poder és el maltractament a les persones. Entengui's el poder en totes les seves expressions, sobretot en el món de les relacions laborals. No és tan sols que proliferin els casos de sobreexplotació, els abusos comesos a l'empara de la manca de treball; la cosa va més enllà, perquè vicia les relacions humanes en el treball donant lloc a una enfollida afirmació de la situació de cadascú per mitjà del maltractament al subordinat.
No n'hi ha prou amb la contenció o rebaixa dels sous i l'augment del volum de feina amb què una bona part de la massa assalariada ha de contribuir a salvar els interessos dels poderosos. Afegiu-hi la por del demà -vista la desolació dels que ja han estat deixats de banda en un món sense demà-, la reducció severa de les expectatives per als fills i per a la vellesa: tot plegat pot afeblir -de fet, afebleix- la salut mental de moltes de les persones afectades, n'altera l'equilibri nerviós i finalment repercuteix en un ambient de crispació que contribueix a explicar els casos reiterats de maltractament.
D'aquesta crisi, pocs en sortiran indemnes. La fe de les persones en el sistema s'ha vist rebaixada a mínims, i el sistema té caps visibles, majorals que fan complir ordres, i persones concretes que no tenen altre objectiu que salvar-se del desastre a costa del que sigui.
Quan arribi, si arriba mai, el moment de fer balanç d'aquesta crisi, per ventura el diagnòstic ens dirà que, entre altres coses, s'ha malmès irreparablement el concepte de solidaritat obrera i que el treballador ha estat privat del que foren els seus drets i de les eines per a recuperar-los.
