Tornar a 1939, un dia rere l’altre

L’ase dóna voltes a la sínia resignadament. Una vegada i una altra torna al punt de partida, fastiguejat, sense esperança de trencar el cercle. El temps passa, però és l’única cosa que es mou. La resta és tornar sempre al mateix punt.

Societat Civil Catalana i els seus responsables donen voltes a la sínia, no pas resignadament, sinó amb una preocupant manca d’imaginació i una incapacitat absoluta per deslliurar-se del pes feixuc del “passat que no passa”, que els manté lligats a 1939, o a 1942. Aquesta és la seva tragèdia, no la de patir l’onada sobiranista que els “segrega” (segons ha explicat el seu president, Josep Ramon Bosch). M’explico: no vull pas dir que la referència a 1939 els converteixi en franquistes, en absolut. L’any més destructiu de l’Europa del segle XX em serveix per remarcar un element molt característic d’aquesta organització (i d’altres, polítiques o no, que es mouen en el mateix territori): l’absoluta incapacitat d’aquest nacionalisme espanyol a Catalunya per superar el llenguatge i els discursos espanyolistes de 1939 (fossin franquistes, falangistes, catòlics, monàrquics, etc.) i oferir alguna cosa una mica atractiva, innovadora, moderna.

Llegeixes les entrevistes als responsables d’aquesta associació, els seus articles, les seves manifestacions, i és com una excursió a l’hemeroteca de 1939: “Se dejó la educación en manos de gente que se ha dedicado a fomentar el odio a España y ahora hay generaciones que han crecido con esa idea de España ”, ens explica Josep Ramon Bosch (24 de juliol de 2014). Ho acabes de llegir i els ulls se te’n van a Ernesto Giménez Caballero ( Ante la tumba del catalanismo, 1942), a Manuel Aznar (avi de Don José M. Aznar López), a El Tebib Arrumi (Víctor Ruíz Albéniz, avi de Don Alberto Ruiz-Gallardón), etc. Per cert, que els mestres catalans haurien de protestar d’aquest despectiu “ gente ” que els dedica.

Josep Ramon Bosch afegeix: “...testimoniamos el abandono del Estado de su obligación de defender la españolidad de Cataluña, y defenderla en catalán ”. Però això no és del tot cert; el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no els ha abandonat; recordem la quota judicial-pedagògica del 25%. Per cert, moltes facultats universitàries i instituts signarien aquesta quota; el castellà hi està tan maltractat que depassa, en el seu ús oral i escrit, el 60% o el 70%. Caldria imposar-hi una quota del 25%... per al català!

Però aquestes afirmacions de Josep Ramon Bosch no tenen res d’original. Les seves denúncies, i les de companys seus de Societat Civil Catalana o altres plataformes, són velles i repetides, tòpiques i gastades. La professora Susana Beltrán avisa que la conspiració ve de lluny (“Esto lleva décadas preparándose ”) i torna la llarga ombra de Giménez Caballero, de Luys Santa Marina, d’Ignacio Agustí, de Santiago Nadal. Recordem Giménez Caballero a Ante la tumba del catalanismo : “ Lo que empezó por una simple nubecilla cándida e inocente sobre el fatídico cielo catalán ( Oda a la Patria, 1833) terminaría por una tormenta espantosa sobre todo el ámbito peninsular, la guerra contra España ” (1936). I Luys Santa Marina: “ Se empezó con Juegos Florales, y sardanas, y se ha terminado inmolando juventudes en el Ebro ” (1939). O Ignacio Agustí: “...los catalanistas pasan seis años en una gestión interminable de provocación y solución interina de huelgas y de complots ” (1939).

Sorprèn que una associació com Societat Civil Catalana tingui un discurs tan pobre, mancat d’originalitat i tan deutor del pitjor de l’espanyolisme de 1939. I encara em sorprèn més, quan té com a vicepresident una persona que, ja fa anys, treballava en el ram de la història contemporània del país i que, per tant, hauria d’estar al cas d’aquesta misèria discursiva. Potser hauria d’avisar els seus companys d’idees que, de tant exclamar-se perquè “ peligra la identidad española de Cataluña ” (Josep Alsina, 24 de juliol de 2014), acabaran invocant l’espectre tràgic de La falsa ruta, de Ferran Valls Taberner.

¿És tan difícil, per al nacionalisme espanyol a Catalunya, bastir un discurs una mica més interessant? Per què en lloc de continuar ficant el dit a l’ull del perillosíssim “ mundo nacionalista ” (Josep Ramon Bosch), català naturalment (l’espanyolisme és inofensiu), no es treuen la brossa del seu i plantegen alguna cosa amb una certa empatia i atractiu? Per què no es desfan de la disfressa victimista i són una mica més agosarats i interessants en les seves propostes? Estem parlant de nacionalismes confrontats, no ho oblidem, amb tots els seus defectes i virtuts, amb els seus excessos i encerts. Però el camp de discussió és ampli i dóna per a tota mena de propostes. Certament, no hi ha hagut gaires debats amb gran contingut intel·lectual en cap dels bàndols enfrontats (i perdoneu l’expressió), però jo esperava més d’una proposta tan ambiciosa i important (fins i tot disposa de tot un matí per fer tertúlia amb el president del govern espanyol!) com la de Josep Ramon Bosch, Joaquim Coll i altres.

Probablement, el gran problema a Catalunya no és la persecució embogida dels “ no independentistas ”, “ la muerte civil ” i altres horrors que els esperen als “catalans espanyols”; potser el problema és que el nacionalisme espanyol no pot oferir res que valgui mínimament la pena, perquè no pot passar de la denúncia permanent i l’ofensa perpètua. Lligats a la sínia dels discursos de 1939, Societat Civil Catalana va donant voltes i voltes, mentre rumia els mals del nacionalisme... català, les seves conspiracions i els seus odis.

Ja ho va escriure Giménez Caballero l’any 1942: els poetes (Josep Carner, Bofill i Mates, López Picó, Sagarra...) van llançar “ sus versos como proyectiles ”; els “ historiadores, folkloristas, críticos [...] lanzan sus mitos y construcciones catalanistas ”; i els “ gramáticos y filólogos [...] consolidan una lengua catalana lo más diferente posible de la española ”. Desenganyem-nos: entre les males còpies de 2014 i l’original de 1942, quedem-nos a l’any 1942, o 1939.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF