Misc 11/04/2014

Torna al Born / “Namés” li desitjo una cosa

i
Xavier Bosch
3 min

Torna al Born

De cop i volta, oh là là, França té un primer ministre de Barcelona i París té una alcaldessa de San Fernando. La política francesa té tantes arestes que la fraseologia popular ha acabat per concloure que governar un país amb 278 tipus de formatges diferents és impossible. Potser per això els socialistes han tingut l’olfacte de buscar líders nascuts a l’estranger. Manuel Valls sembla, però, que hagi optat per tallar el cordó umbilical. Dissimula el seu barcelonisme, defuig les qüestions sobre Catalunya i, encara més, refusa parlar català en públic quan té un micròfon a la vora. La gaditana Ana Hidalgo (Anne des que la família va emigrar a Lió) és, a més a més, la primera alcaldessa de la història de París. La mateixa nit electoral, quan Hidalgo va sortir a l’escenari a celebrar el seu èxit sota l’efecte del confeti, va sorprendre que digués que París havia de recuperar l’atractiu i la vida que ara tenien ciutats com Berlín o Barcelona. Pardon? Tota la vida, aquí, emmirallant-nos en París, en la seva gastronomia i els seus bulevards, i ara resulta que nosaltres som exemple i model per a ells, com a ciutat vibrant. Més enllà de les xifres fredes del turisme i de l’allau de russos i japoneses que atapeeixen el passeig de Gràcia, la frase d’Hidalgo ens ha d’obrir els ulls per recuperar l’autoestima. És veritat que tenim una ciutat a mesura humana que entre el clima, l’obertura al mar, el Modernisme, el Gòtic i l’Eixample, si la veiéssim amb ulls de guiri ens hi voldríem quedar. Dimecres vaig visitar el renovat Born. La passejada des de Santa Maria del Mar, amb la rambleta de primavera que és el passeig del Born, fins a l’antic mercat, convertit finalment en zona de vianants, és un escenari de pel·lícula. La recuperació del Born, i la manera d’ensenyar les restes, un 10. Tothom vol venir. I no m’estranya. L’Alícia, en canvi, se’n vol anar.

‘Namés’ li desitjo una cosa

Després que Rajoy, sobre la campana, decidís enviar a Europa el ministre Arias Cañete, avui hi haurà remodelació de govern a la Moncloa. Namés desitjo una cosa: que en Mariano nomeni Alícia Sánchez-Camacho com a ministra. Del que sigui. Ho dic pel seu bé. Namés desitjo que l’encara presidenta del PPC pugui marxar, amb una sortida digna, per elevació, d’aquesta Catalunya de la qual es planteja tocar el dos perquè -diu, sense posar-se vermella- aquí no hi ha ni llibertat ni pluralisme. I afegeix a 13TV, posant-li el cascabel al gato, que no vol que el seu fill visqui en aquest clima. Quin clima? Namés li demanaria que, un cop al ministerio, no fes demagògia (de la cara, perquè ella, de barata, no gasta ni la demagògia) amb més mentides d’aquesta mena. Namés li recordo que vostè no és la Rosa Díez, que parla d’oïdes, des de lluny, malèvolament i intencionadament, per fer forat i per fer por. Vostè té el despatx al carrer Urgell, allà on els jugadors del Barça aparquen en doble fila per anar a recollir el sushi del restaurant japonès, i per això namés li demano que expliqui la veritat. Diu, per exemple, que molta gent li ha dit que s’està plantejant deixar Catalunya. Li anava a preguntar “quin dia?”. Però m’estimo més preguntar-li “quants són?” i, sobretot, “per què?”. ¿No deu ser, per exemple, que la fiscalitat catalana, ja sigui per donacions, per successions o per IRPF, ens escanya més que enlloc de l’Estat i cal buscar-se la vida? Namés és una hipòtesi, que, per damunt de la Diagonal, em fa l’efecte que es planteja més sovint que no la seva.

Namés li demano, això sí, que si avui, a la LotoMariano, li toca una cartera de ministra d’Espanya, renunciï als seus càrrecs de diputada al Parlament i de senadora perquè anirà tan atrafegada que, tot i la seva enorme capacitat de treball, potser no arribaria a tot arreu. I patiríem per vostè.

stats