'Teruel existe', però Lleida no existeix

Per molt que hi hagi catalans que no ho sàpiguen, Lleida existeix. La dictadura franquista se'n va adonar ara farà 37 anys. El mes de novembre de 1966 el règim va crear una ficció mortífera: annexionar Lleida a l'Aragó. Fins i tot els llibres de text de batxillerat incloïen un mapa en què Lleida estava apartada de Catalunya: era la "Región del Valle del Ebro ". Darrere un somni humit: la " regionalización económica de las provincias españolas ". L'argumentari és per rostar fins i tot la porcellana del plat: defensen que és una " Región Natural ", vaja, que Déu la va crear. Però sobretot hi ha una raó: " Económicamente hablando justifica el pase al Valle del Ebro ". Tot és clar. Lleida és una potència econòmica: produïa més del 90% de la fruita de l'estat i era capdavantera en exportació econòmica alimentària.

La bogeria franquista la va desactivar la societat lleidatana, que s'hi va oposar com un pagès amb aixada. De l'allau de protestes, quedem-nos amb una imatge. Durant la desfilada de carrosses de la Festa Major de Lleida de 1966 els lleidatans van cridar: "Visca Catalunya!" Perquè Lleida és Catalunya, oi? Això sembla. Ja que en un altre novembre fosc, el de 1938, el filòsof català més lluminós, Francesc Pujols, escriu L'hegemonia ilergeta en la política catalana . L'exèrcit franquista a punt d'envair Catalunya per Lleida i Pujols diu que la Terra Ferma és poderosa. Pel de Martorell, si el republicanisme neix a Girona i el nacionalisme a Barcelona, "la unió del republicanisme amb el nacionalisme que, com sabem, nasqueren i visqueren antagònics, naix a la província de Lleida". (Macià, Companys, Seguí, Torres...) Lleida és la frontissa.

Encara és així? Hi ha un fet de la darrera Diada que potser no s'ha entès. No és que la Via Catalana no passés per Lleida. No. És que evidenciava una realitat: Lleida és l'esquena invisible de Catalunya. La motxilla que alimenta un país que fa via. Davant del canvi atòmic català d'avui, Lleida és la central nuclear del país. Fa més d'un segle es va produir el primer pacte energètic català contemporani: el canal d'Urgell. Pacte ciutat-camp; pacte burgesos-pagesos. Així, després, els homes de la Mancomunitat (ara fa cent anys) ja dibuixaven un país on Lleida era el graner, el rebost. Lleida ha estat, és, l'aliment de Catalunya: ja sigui per la fruita, la ramaderia o l'aigua (les centrals hidroelèctriques del Pirineu van donar llum a la gran Barcelona). Avui la indústria agroalimentària catalana (primer sector econòmic i el 21% de la indústria del país) està liderada per Lleida. I l'altra pota que la fa caminar és la producció d'un dels necessaris nutrients dels nostres dies: la reserva espiritual (la natura, l'oci, la cultura). És el Lleidapower : que, com l'energia, es transforma. De fet, l'únic intent d'imaginar el país del segle XXI va brotar a Lleida el 2004: el Compromís per Lleida.

El que veuen els lleidatans és que enfront de la Catalunya rotonda, el país que dóna tombs i tombs sense saber on va, Lleida proposa una Catalunya xarxa, connectada, un país on el territori es (re)reconeix i circula l'aigua (la sang de Ponent) de Lleida a Barcelona, i Barcelona aposta per les infraestructures que permetran aconseguir la millor indústria agroalimentària del món. La indústria del menjar i la tranquil·litat com a medicina del segle XXI. És el somni de la Califòrnia catalana, el golden state . La metàfora està plantada a la terra: o d'on es pensen que van dur els lleidatans fa un segle la idea de plantar fruita? De Califòrnia. I, guaita, ara empreses lleidatanes inunden Califòrnia de llavors, olis i fruita seca. De fet, el Compromís per Lleida era un Compromís per Catalunya. El nou mapa, el nou relat català i lleidatà durant anys ha entusiasmat a tothom que el coneixia: de les cabanes als palaus. Avui jeu, moribund, somort. Hauríem de saber per què.

Mentrestant el caragol treu banya. Però continua invisible per a la resta de Catalunya, que no veu el pes de la indústria agroalimentària, des de la tradicional fins a l' slow food ; des de el Parc Astronòmic del Montsec a la nova onada de músics lleidatans. Lleida és un fricandó que fa xup-xup. A Lleida hi passen coses. Moltes. Però no es veuen. Davant d'una Barcelona estràbica, que a voltes no sap on mira, també hi ha unes comarques miops (Lleida mateix), que no saben veure-hi més enllà del nas. El problema és oftalmològic. Una paradoxal malaltia en dies d'hipervisibilitat. Perquè ho van veure els franquistes, ho va veure el visionari Pujols... I sembla que no ho veu Catalunya.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF