“Te’n vas al llit amb una enquesta i t’aixeques amb una venèria”

Tot acaba tenint antecedents encara que les situacions idèntiques no es repeteixin mai. A les primeries dels anys 90 del segle passat Espanya patia una crisi econòmica -no equiparable a l’actual- i assistia escandalitzada a un reguitzell de casos de corrupció -un conte per a infants comparat amb el que hem viscut després. Aznar es fregava les mans i s’endugué dos disgusts: un a les generals de 1991, quan el PSOE el guanyà clarament, i un altre el 1996, quan derrota González pels pèls. Anguita visqué una experiència similar. El profetitzat ‘sorpasso’ no es produí. Un any abans, el 1995, tot i tenir uns bons resultats que no ha repetit mai, el PSM tampoc no aconseguí convertir-se en el segon partit de les Illes Balears en unes autonòmiques, tal com li havien pronosticat algunes enquestes. Ahir, Iñigo Sáenz de Ugarte va fer un tuit genial: “En un context de tanta incertesa, te’n vas al llit amb una enquesta i t’aixeques amb una venèria de les grosses”.

Ja he escrit que la situació és comparable però no equiparable amb la dels noranta. La ruïna econòmica i moral d’avui dia fa enyorar aquells anys tan desastrosos i que, a la vista està, no es resolgueren bé. El PSOE no té un lideratge com el que tenia aleshores González; els sindicats estan desacreditats i en concurs de creditors; l’exclusió social ha arribat a punts que no imaginaven mai; la premsa, no tota, publica fets que afecten institucions que havien estat intocables; etc. Per imaginar l’abast del fenomen Podem no calen enquestes. Basta l’observació directa de l’afluència als seus actes, les audiències televisives que congrega i els èxits dels llibres que escriuen els seus dirigents. Més difícil és precisar aquest abast i com també és difícil precisar l’abast de l’erosió del PP, del PSOE i d’EU -a MÉS, crec que Podem l’afecta com a “lucre cessant” i por de perdre el simbòlic lloc de tercera força política.

El món dels doblers, tan poc donat a especulacions, ja dóna per cert que hi haurà canvis significatius. Aquest divendres el DM informava que part de l’empresariat ha posat els ulls en el PSIB i això podria explicar la moderació dels seus líders que, darrerament, no esmenten el que havien decidit convertir en bandera electoral: l’ecotaxa. Luis Arroyo, en un article que ja vaig esmentar fa mesos, advertia -més que advertir-ne, l’aconsellava- que el gir de Pedro Sánchez seria aquest, perquè els vots perduts per l’esquerra no es recuperarien. Ara, pareix que alguna gent d’ordre ha decidit que per aturar els radicals -el caos anunciat per Bauzá- el millor remei seria Armengol. Per ventura, són tants com els petits empresaris que en la legislatura 1999-2003 havien de donar suport a l’impost turístic. O, per ventura, no.

El cert és que unes eleccions que s’intuïen avorrides per previsibles ara es perceben com de resultat incert i pivotant al voltant de les expectatives d’un partit que fa un any no existia. He començat a llegir Curso urgente de política para gente decente, de Juan Carlos Monedero. M’ho recomanà devers Nadal una amiga que ni ha votat ni votarà Podem. Algunes de les coses que explica em sonen molt, sobretot les que fan al·lusió als fonaments de la seva concepció. Em sonen del llibre El poder político en escena, del mateix Arroyo, esmentat més a dalt i que es mou dins l’òrbita del PSOE. Ahir mateix aquest expert en comunicació política publicava un article a infolibre.es on, referint-se a Iglesias, Monedero i els altres, escrivia: “Estan en el seu dret, per descomptat, però els altres també el tenim per explicar-ne els trucs. Uns trucs que hem après en els mateixos manuals de màgia”. Després de llegir-lo, em vaig quedar amb la impressió que el seu pronòstic era que Podem tendria una evolució similar a la seguida pel PSOE als setanta i als vuitanta.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF