Les coses les mouen les persones i les persones tenen nom i llinatges. Els noms i els llinatges de la gent hostil al país ja estan escrits en la memòria i en el teixit sentimental del comú de la gent. Hi ha dies que el sol fet d'anomenar aquestes persones fa agrura. Es tracta de saber-les mantenir a retxa, en el nostre cap, sense que aquesta distància, que és qualitat de vida, minvi l'eficàcia dels nostres actes.
Però per a cadascú de nosaltres avui és un d'aquells dies destinats a ser retinguts tota la vida a la memòria. Se'ns presenta una situació d'aquelles que ens permetran dir amb orgull que nosaltres hi érem.
Quan les figures de JRB i els seus ja s'hagin dissolt en els racons més sòrdids del passat, la clara memòria del dia d'avui encara ens donarà vida.
Quan les seves maniobres sinistres de genocidi cultural hagin estat neutralitzades per la lluita constant de la ciutadania, es mantindrà viu el simbolisme vigoritzant del dia d'avui.
Cada dia -avui, més- comença el futur, aquest espai que la comunitat educativa ha fertilitzat amb l'esperança -i on ha aspergit les llavors més resistents a la barbàrie. En espigar, recordarem que hi vàrem ser.
La comunitat educativa ha fet molt més que mobilitzar la societat illenca: ens ha ensenyat que hi havia futur i ens ha mostrat les eines per obrir-hi camí.
Avui és el dia de la gratitud i del reconeixement. Però també el dia del compromís amb el moviment que la docència del país ha impulsat i que va molt més enllà dels objectius precisos de la seva lluita.
(Ah, i no oblidem que a la Caixa de Colonya hi ha un compte, la caixa de resistència, aquesta figura èpica, tan pròpia de temps dictatorials i tan necessària en certes versions de democràcia).
