11/01/2015

Són francesos

3 min
Són francesos

He mirat de no escriure ni una ratlla sobre l’atemptat de París. No volia col·laborar en el festival a què aspiren els terroristes i els que hi donen suport. Tot el que en puguem dir és sobrer, perquè una atrocitat és el que és, vingui d’on vingui. M’és molt difícil, però, no fer-ho, encara que sigui tan sols per uns instants, per uns pocs mots; encara que només sigui per assenyalar el que em sembla més impressionant de tot el que ens està passant: aquests nois que van disparar contra els periodistes són francesos.

M’aturo aquí. No vull dir pràcticament res més sobre la qüestió. Sobre el que vull escriure, sobre el que vull reflexionar avui amb vosaltres és sobre aquesta darrera asseveració: són francesos. La pregunta que fa hores que em faig és: i què vol dir ser francès? Igualment, què vol dir ser català, o ser anglès, o ser alemany, avui dia? Perquè en el fons de la reacció de perplexitat davant d’aquest atemptat hi ha aquesta pregunta fonamental: què vol dir ser europeu avui dia, i quin valor té aquest ser català, ser anglès o ser francès, per damunt de ser d’un altre lloc, de pertànyer a una altra comunitat humana? El president Hollande va acabar la seva al·locució davant dels francesos amb un “Vive la République, vive la France”. En aclamar la República, el president francès aclamava uns valors que hi van associats i que tots sabem de cor: llibertat, igualtat i fraternitat. El primer ministre britànic i la cancellera alemanya van parlar de la necessitat de preservar els valors occidentals, els de la democràcia representativa, l’imperi de la llei, la llibertat d’expressió, la laïcitat i la separació de poders.

Molt bé... Ara bé, ¿tot això explica la nostra europeïtat? Jo voldria pensar que sí. Vull dir que per ser veritablement catalans, francesos, anglesos i alemanys, hem d’estar segurs que els valors republicans arriben a tothom. Que els valors republicans no són relativitzats en la praxi política. Que ser europeu ha d’anar necessàriament lligat a un imperatiu ètic i a un imperatiu moral que condemni d’entrada tot relativisme en aquest camp. I som nosaltres els europeus els que, malgrat comptar amb la graella de valors comunitaris més consolidada de totes les societats del món, som nosaltres, deia, els que a l’hora de la veritat som més febles defensant-los en la pràctica.

Ho hem vist en els processos grec, italià i, molt possiblement, ho veurem en el procés espanyol. Confiant la recuperació econòmica gairebé exclusivament en polítiques de caràcter fiscal i monetari, hem renegat del que ens ha fet grans com a societats i com a continent: no res més que la nostra aposta per la generació de riquesa industrial, i la redistribució equitativa de les plusvàlues per tot el cos social a partir de polítiques públiques actives. Sí que calen bones polítiques fiscals i monetàries, esclar, però a Frankfurt no hi ha totes les solucions.

L’aposta d’Europa, que vol dir l’aposta de França, de Catalunya, d’Anglaterra, d’Alemanya, ha de ser l’aposta de l’escola; l’aposta de la protecció i de la potenciació de la família, en totes les seves formes, que vol dir la potenciació dels espais d’afecte i d’estabilitat que tots necessitem. Europa ha d’apostar per les polítiques de proximitat, les que només poden oferir les nostres ciutats i les nostres viles. Polítiques que facin retornar la capacitat productiva i el valor del treball al cor de les nostres places i dels nostres carrers. Una societat sense feina, ni sense perspectives de generar-ne, esdevé una societat desesperada.

Europa necessita gestionar de manera diferent la identitat. Hem de fugir de la por, hem de saber obrir-nos un altre cop, ens hem d’acceptar tal com som, empeltats d’aquí i d’allà, donant, això sí, la màxima importància a les nostres identitats arrelades, però evolucionades.

Europa ha de saber-se acollir i ha de reaprendre a acollir. Hem exportat massa dolor per no fer-nos-en càrrec. Els famosos moviments socials, tan mal explicats per alguns acadèmics que, aparentant enyorar les postals del París del 68, només enyoren la joventut, haurien de refer-se en el gust pel treball, redescobrint que les persones, el poble al qual tant apel·len, és un actiu a desenvolupar, i no un passiu, una mena de problema, una malaise que cal administrar.

Ser francès, igual que ser català, hauria de voler dir ser-ho de qualsevol manera donant importància al més important que compartim: la llibertat, el fet de sentir-nos tots part imprescindible d’un projecte compartit, que necessàriament ha de voler dir que tots hi som comptats de bon començament, i que tots participem de les mateixes oportunitats, dels mateixos ascensors i de les mateixes xarxes. Ser europeu ha de valdre la pena.

stats