Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid, va declarar ahir davant de la justícia que “ha patit molt en la seva vida professional i personal” per culpa del jutge Elpidio José Silva, que es va atrevir a encausar-lo dues vegades per les presumptes (i manifestes) irregularitats comeses per Blesa durant els seus anys d’esplendor bancària. Al susdit Silva ja li ha caigut al damunt la llufa de ser “el jutge antisistema”, un oxímoron que no s’aguanta per cap banda. En un estat de dret que mereixi aquest nom, un jutge serà sempre una peça fonamental i garant del sistema. No crec que ningú faci els llargs i procel·losos estudis que exigeix la carrera judicial únicament per dedicar-se a dinamitar el sistema des de dintre, com si fos un personatge dels còmics d’Alan Moore. Si de cas, a Elpidio Silva, ultra la seva condició d’administrador de la justícia, li pot escaure el qualificatiu (cada dia més controvertit) de ciutadà honest.
Quin qualificatiu li escauria, en canvi, al banquer Miguel Blesa? Parlem de l’home que, després de mantenir un intens idil·li de corrupció amb qui va ser la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, va acabar trencant peres amb ella i afirmant que “Aguirre no tiene ni puta idea ”, amb perdó de l’expressió. De què no tenia ni idea Esperanza Aguirre? I encara més inquietant: de què no tenien ni idea els clients de Caja Madrid que van veure com els seus estalvis s’esfumaven de la manera més inexplicable i més miserable que es pugui imaginar? Posats a preguntar, de què no tenim ni idea la immensa majoria dels ciutadans? De com es roba i s’estafa a l’engròs? De com una entitat bancària es converteix en un instrument per a l’atracament d’ingenus a mà legislada, que sempre és millor que la mà armada? D’això sí que sembla que en va tenir idea, i molta, el senyor Blesa.
Però ara el senyor Blesa ens diu que s’ha sentit “molt perjudicat en la seva vida personal i professional” per un jutge que va intentar posar-lo al lloc que li correspon, que és el dels delinqüents. Com sol succeir a Espanya, el tret ha sortit per la culata i ara és el jutge en qüestió, Elpidio José Silva, qui s’enfronta a una causa que probablement significarà la fi de la seva carrera. Molt bé i enhorabona als que han fet possible aquest desenllaç. No entraré (perquè no en sé) a criticar o enaltir les estratègies de defensa del jutge Silva. Però sí que m’empasso cent grams de caviar pur de Beluga en desgreuge pels perjudicis terribles que ha hagut de suportar el pobre amic Blesa, que tot ho va fer per al millorament del PIB espanyol. Homes com ell són els que ens calen, i no magistrats torrapipes que no tenen res més a fer que encausar pobres i dignes súbdits del Regne d’Espanya. Els més de cent mil milions que ha costat el rescat de Bankia, ens els expliquin sisplau quan el jutge Silva es vegi condemnat a pelar patates per a la resta de la seva vida. Tots ens sentirem molt més protegits, mentre amaguem els nostres estalvis (en cas que els tinguem) sota una rajola.
