Publicitat
Publicitat

Socialistes catalans i socialistes illencs

Quin marge de brutícia és admissible en una acció inicial de regeneració política? No sé si s’ho han preguntat els socialistes del PSC, que, arran de les primàries per determinar el candidat a la batlia de Barcelona, han hagut de suportar que aquest cerimonial de purificació democràtica nasqués amb “males pràctiques”; i aquestes ja “no són punibles”: és a dir, unes males pràctiques protegides per una inèrcia de laxitud com la que creen les praxis polítiques més endurides per anys de corrupció i, sobretot, de no netedat.

Com sap tothom, aquestes primàries se celebraren diumenge passat a Barcelona, i permetien albirar un nou horitzó de democràcia més directa i participativa, amb l’obertura del partit a la ciutadania no militant. Però, concretament a Ciutat Vella, alguns activistes menaren a votar ciutadans sense la més mínima noció del que es decidia. Ciutadans pakistanesos, bàsicament. Una trampa que revela qualsevol cosa llevat de bona intenció i esperit democràtic. S’haurien d’haver invalidat les primàries? L’autoritat socialista pertinent diu que no és menester. Que el guanyador d’aquests precomicis hagi estat Jaume Collboni, tan proper a la direcció del partit, no ajuda gens a creure en la innocència de tot plegat.

Quan s’enceta un règim, una legislatura, una nova etapa en política, els inicis assoleixen un valor simbòlic que es projecta vers el futur. Ara, a la nostra comunitat, els socialistes opten per unes primàries entreobertes per nomenar la candidata a la presidència de la comunitat autònoma. El partit hauria de ser capaç d’emetre una imatge de transparència i bones pràctiques sense reserves. Si no, tot haurà estat una comèdia que esterilitzaria els sementers on ha de créixer la il·lusió i la fe en la política.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF