Publicitat
Publicitat

Siguem creatius! És una ordre!

Per culpa d’un gall, l’abat Damià només mereix un petit paràgraf a The prehistory of aviation, de Berthold Laufer. Hi llegim que l’any 1507 es va construir unes primoroses ales, va pujar a dalt d’una torre i es va llançar al buit. En caure en picat es va trencar les dues cames. Va al·legar que la causa del seu fracàs era una deficient selecció de les plomes. Se n’hi van colar dues de gall, i tothom sap que l’afinitat natural de les aus de corral es més terrestre que aèria.

L’abat Damià va viure en un temps en què la innovació era cosa d’eremites. Avui, ben al contrari, és un culte col·lectiu. Sembla com si la confiança dels avis en el progrés, incapaç de trobar una meta utòpica en la qual realitzar-se, s’hagués metamorfosat en la creativitat, el nou opi del poble.

Com a moderns, ens han d’interessar els reptes del present, incloent-hi, esclar, la innovació. Però, com que no som simplement moderns, hauríem de vigilar molt a respectar l’equilibri necessari en cada moment entre permanència i innovació. El criteri per avaluar el canvi hauria de ser extern al mateix canvi, però, paradoxalment, utilitzem la innovació com a criteri per avaluar la qualitat. El que és innovador no necessita justificar el seu valor. La pregunta pel sentit de la innovació és tan sospitosa com la pregunta “Què és Déu?” en un monestir de clausura.

L’interès per la creativitat ha crescut en paral·lel a l’escepticisme sobre la inevitabilitat del progrés. Avui sabem que no hi ha progrés sense pèrdues (pensem en la degradació ecològica del planeta). Ni nosaltres ni el doctor Frankenstein sabrem mai si en la nostra pròxima innovació es cova una catàstrofe. Però la creativitat no vol pensar en aquestes coses. Vol ser el canvi glamurós.

La història de la creativitat és molt curta. “ Creative activity is our great need ”, deia Dewey fa cent anys. No parlava de “ creativity ”, sinó de “ creative activity ”. James Webb el 1939 escrivia sobre la “ technique for producing ideas ”. El neologisme “ creativity ” va ser inventat als anys 50 per Guilford. A partir d’aquest moment la teoria de la creativitat va conèixer un gran impuls amb Maslow, Koestler i Torrance. Aquest últim va estudiar les experiències dels soldats americans fets presoners a la Guerra de Corea i que havien demostrat una especial creativitat per sobreviure en condicions extremes.

Com que no hi ha religió sense apostolat, hem desenvolupat tota mena d’activitats de desenvolupament de la creativitat. Sense gaire èxit. Fins i tot una portada del Newsweek cridava l’atenció sobre una disminució de la capacitat creativa dels joves els últims anys. Dediquem molts esforços a estendre la idea que la creativitat és la “ leadership competence ” del futur, però no sabem com garantir-ne el domini. Fins i tot comencem a sospitar que no hi ha una creativitat general el mestratge de la qual ens permeti ser creatius en qualsevol camp. Un matemàtic creatiu no necessàriament escriu bons sonets. La creativitat sembla que és situacional, de manera que només es manifesta en el camp específic en el qual s’exercita. Probablement, bona part del que fem per estimular la creativitat a les escoles té una base científica molt feble. No és infreqüent que grans estímuls creatius donin -com la fe de les beates- trivials cursileries.

Sovint el primer sorprès per la presència de la idea innovadora és el mateix creador. De sobte es troba no tant amb l’impossible fet realitat com amb l’obvietat que ha sortit de la foscor a la llum de l’evidència: amb l’obvietat inèdita. Però si la sorpresa no va més enllà de si mateixa, no hi ha creativitat sinó, en tot cas, l’experiència personal d’una singularitat. La creativitat és efectiva quan transforma l’experiència personal en possibilitat d’experiència interpersonal. I per a això es requereix saviesa tècnica. La inspiració sense tècnica és com la fe sense obres.

A L’invention mathématique (1908) Henri Poincaré reconeix que sovint les respostes als problemes que es planteja li germinen als llocs més imprevistos. Però -afegeix-, perquè hi germinin, cal haver conreat el terreny amb moltes hores de reflexió. A Ideas and Opinions (1954) Einstein confessa que algunes de les seves millors idees el van anar a visitar mentre tocava el violí. En definitiva, com diu un gran creatiu, Ferran Adrià, la recepta per aconseguir el que més necessitem, la innovació, simplement no existeix. En aquesta nova religió, a més de pregar, també s’ha de treballar per conèixer amb precisió les plomes adequades per a cada cas.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF