Publicitat
Publicitat

Setge fiscal

Fa uns anys, no pas tants, el dèficit fiscal que patia el país era percebut només per una minoria. Els grans partits del país d'aleshores o feien el cor fort (en el millor dels casos) o bé negaven la major: el flux constant de recursos que la Hisenda espanyola xuclava de Catalunya i que mai no retornaven.

Aquest dèficit fiscal, una constant de la democràcia espanyola, tenia tots els atributs d'un espoli. Per això va ser definit com a espoli fiscal , un terme que retratava amb cruesa l'actitud de l'estat espanyol vers Catalunya, amb idèntica equivalència a les Illes Balears i en bona mesura al País Valencià. El gruix del mannà de recursos que administrava la Hisenda espanyola provenia del nostre país. I fins avui segueix així, cosa que esdevé un llast per al bon funcionament econòmic del país i una amenaça a la cohesió social. Lluny de remetre, les conseqüències d'aquest espoli s'han accentuat com a resultat de la crisi econòmica que colpeja el país.

El problema era que la major part de la nostra societat no era conscient de la magnitud d'aquest dèficit. I aquest és un dels grans canvis que s'han operat al llarg dels darrers anys. Avui la immensa majoria de la nostra societat és conscient i ha interioritzat que així no podem seguir. Perquè si seguim així no ens en sortirem. Fins i tot els sectors de la nostra societat que més advoquen per la dependència accepten que cal millorar el finançament del país tot i rebutjar el terme espoli fiscal perquè no poden admetre ni assumir quin és el tracte que l'estat espanyol dispensa a Catalunya. Fer-ho seria donar la raó a un concepte elaborat pels independentistes que, curiosament (o no tant), també som els demòcrates, si més no els que defensem amb més passió una sortida o veredicte democràtic a l'afartament que viu la nostra societat. És a dir, posem el futur en mans de la ciutadania i que decideixi si vol seguir amb aquesta situació de dependència política i econòmica o bé senzillament vol la independència.

La gent, la immensa majoria de la nostra gent, vol votar i decidir; enfront d'aquells que no volen votar i que s'emparen en raons d'estat per impedir que el país decideixi, i del mateix estat que treballa incansablement en contra dels interessos de Catalunya des de fa segles. Aquest és el principal drama de la societat catalana: no és que no tinguem estat, és que en patim amb cruesa un des del 1714.

Davant l'afartament generalitzat i les ànsies de llibertat de la ciutadania, la reacció del govern espanyol ha estat collar-nos una mica més. No ha optat per seduir-nos i suavitzar el mal tracte secular que ens ha dispensat.

L'asfíxia econòmica, l'espoli fiscal, han donat pas a un setge fiscal en tota regla. Ara es tracta de dinamitar les nostres institucions i la cohesió social del país, una actitud que han fet extensiva a tots els fronts en desencadenar una ofensiva espanyolista de signe reaccionari sense contemplacions.

Volen portar el país al límit de l'abisme, tan gran és el pànic que els produeix la possibilitat creixent d'emancipació. La distribució dels sostres de dèficit, entre altres mesures, respon a aquest propòsit: fer mal, tot i saber que això repercuteix directament en el benestar de la nostra gent, sobretot d'aquells sectors socials més febles.

El Govern, conscient que l'Estat juga fort i no dubta a dinamitar les finances de la Generalitat, proposa respostes de diversa índole, totes de caràcter pal·liatiu. Ara bé, tot i les bones intencions, aquest no és pas el remei als nostres mals, a tot estirar és un calmant. L'única resposta adequada a l'espoli fiscal que patim -ara esdevingut un autèntic setge fiscal contra la voluntat de la societat catalana de decidir el seu futur- és la creació d'una Hisenda nacional que gestioni la integritat de tots els nostres recursos, de tots. Aquesta és l'única garantia que els recursos que genera la nostra societat revertiran en favor de la seva gent i d'una economia dinàmica i pròspera. Aquest és el pas que hem de fer amb determinació i que ens cal acompanyar, sense dilacions, de l'exercici del dret a decidir, posant data a la democràcia i fent prevaler per damunt de tot la voluntat de la majoria de catalanes i catalans.

Tenim la llibertat més a prop que mai, sabedors com som que ens hi juguem la viabilitat com a país i com a societat que, senzillament, anhela viure i conviure. Per això, més que mai, el nostre país ha de ser un clam aquest Onze de Setembre. Ens cal sortir massivament al carrer amb la Via Catalana, per demostrar al món qui som i què volem. Sí, sens dubte, però també per fer evident a ulls de la nostra gent, de tot el país, que no hi ha marxa enrere, que hi ha una majoria que vol decidir i que decidirà lliurement i democràticament el futur.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF