El 8 de maig de 2007 Irlanda del Nord va viure un fet històric que culminava el procés de pau. Aquell dia a Belfast s'hi constituïa un executiu compartit entre el Partit Democràtic Unionista i els republicans del Sinn Féin. Els líders de les dues formacions havien fet possible les bases d'un govern dirigit pel reverend Ian Pasley, que tenia com a número dos l'excomandant de l'Exèrcit Republicà Irlandès, l'IRA, i membre del Sinn Féin Martin McGuinness.
Dic d'entrada que no faig cap paral·lelisme entre Irlanda del Nord i Catalunya, és evident, però sí que m'importa i trobo un exemple il·lustratiu el fet que unionistes britànics i republicans irlandesos fossin capaços de dialogar i d'entendre's pel bé de la societat i del país -de la part del país- que representaven.
Si dos polítics de dues formacions polítiques que tenen una ideologia i una visió nacional diametralment oposada van donar aquesta lliçó d'entesa, ¿com podríem entendre que al nostre país, ara mateix, no ens poséssim d'acord aquells que compartim la necessitat, l'anhel i la determinació d'aconseguir una Catalunya independent?
Els cants de sirena són prou evidents: les terceres vies recorden el quiet stablishment enyorat per uns, i l'olor melosa dels escons recuperats és altament temptadora per altres. Fa temps, però, que diem i repetim l'orgull per un procés nacional nascut de la base i que té com a innegable protagonista una societat civil, organitzada, que ha sabut superar les capelletes atàviques i situar l'objectiu de la independència com a element central catalitzador i com a objectiu comú irrenunciable. Tenim, doncs, una societat civil amb sentit d'estat i als partits ens pertoca expressar-nos amb la mateixa determinació i amb la mateixa altura de mires, i situar en un segon pla els interessos menors, per bé que legítims, de cada formació política.
Assumint, doncs, totes aquestes prèvies, ¿com pot ser que perdem ni un segon del nostre temps, ni un bri de la nostra energia, en una qüestió tan simple, clara i diàfana com és la redacció de la pregunta? Perquè si aquest procés que vivim té realment valor és perquè la batalla de les idees -i també la terminològica- ja l'hem guanyat. Allò de què parlem i que situem al centre del debat polític és la independència, i és sobre aquesta qüestió que cal preguntar; és sobre aquesta qüestió que la societat pot respondre afirmativament, negativament o abstenir-se.
Les derivades d'aquesta qüestió són exactament això: derivades. Parlarem d'Europa, de la Unió Europea, de com exercim la nostra solidaritat, d'apostes bilaterals i multilaterals, d'incidència en organismes internacionals... del que calgui. Però només podrem fer-ho havent decidit i definit, prèviament, el nostre estatus polític.
La recerca dels grisos i dels matisos enriqueixen l'ésser humà, és cert. Però hi ha qüestions que no admeten mitges tintes i la nostra identitat política i el nostre futur polític en són dos exemples clars. Una pregunta clara només pot incomodar els mateixos a qui incomoda el dret a decidir i, per tant, la democràcia en si.
L'unionisme ha entès aquest repte des de l'inici del procés i ha esdevingut un exemple de com recercar acords i estratègies per marcar el mateix pas. Els protagonistes del bipartidisme espanyol han entès, també, que la qüestió catalana queda al marge de les seves disputes polítiques -de les reals i de les simulades- i han demostrat una capacitat política evident per afrontar de manera conjunta el repte democràtic que planteja Catalunya. Ho fan des de la desraó, el menyspreu a les normes de convivència i, massa sovint, des de l'insult. D'acord. Però ho fan plegats i sense esquerdes.
A Catalunya hi observem certs lideratges polítics que ens semblen enormement conservadors, que insisteixen a analitzar la realitat catalana des d'uns paràmetres que la mateixa societat catalana ha superat fa temps. Esperar una regeneració democràtica i política a l'Espanya d'avui és incompatible no ja amb les declaracions bel·licoses i delirants d'un expresident, sinó també amb la pràctica quotidiana d'una acció política manipulada i tutelada per una tercera cambra aliena als electors, el Tribunal Constitucional. Una cambra on, paradoxalment, es mantenen les essències i les mancances d'un estat predemocràtic. Aquest no és, ja, el nostre camp de joc.
Tenim una societat que s'expressa amb força i amb claredat, tenim un president que no s'arronsa ni recula. Costaria molt d'entendre que els partits polítics sense obediència espanyola no ens poséssim d'acord en tot el que és essencial en aquest camí cap a la independència.
