Els ametllers comencen a perdre l’efímera flor hivernenca, el dia s’estira i a les set del matí, davant els bars, hi tornen a aparèixer rodolets d’homes que fumen. Avui el cigarret d’abans d’anar a fer feina torna a ser tan bo com el postcoital d’endarrer que n’anaven (de tornar a fer feina). Aviat tornarà l’eterna primavera i floriran les roses als nostres comptes corrents!
Sembla que l’hivern que deixà les butxaques congelades i les famílies al ras és a punt d’acabar quan, en aquell regne gens remot, una notícia s’escampa pel poble: El Drac ha tornat!
Remors i males llengües ho pregonen, però aviat se’n fa ressò tota la cort. És cert, ell, el maligne, el que tant de patiment va causar, torna amb la mateixa idea: menjar terreny i carn humana. El poble es reuneix a la plaça desconcertat: on és el rei que es va guanyar el ceptre amb la promesa d’eliminar aquell enemic? Que no era cosa del passat el perill dels dracs engolidors de terra i gent? Que no havia dit el rei que tenia el remei per viure i fer un ca nostra sense dracs ni rèptils d’aquesta calanya?
Els crits de la plaça arriben a palau. El menut majordom no ho entén: “Aquest poble és foll, cap solució no li va bé, no, i mira que n’hi donam: trobam petroli, casinos de tres en tres, amb una targeta blava tot a preu d’amic, velòdroms -que noltros els feim molt bé-... Què més volen? Sabeu que don Jorge, ara a l’abril tornarem a fer veure que matam el Drac, es poble tranquil i ja posarem remei ja”.
Gran idea me dais leal Antonio, abrid el balcón i allí saldremos los tres tenores a dar la buena nueva al vulgo! Venceremos! I a lo Grande!!
