Considerar les tradicions festives, en general, i Sant Antoni, en particular, com un espectacle, és a dir, com un esdeveniment necessitat d'espectadors, no és cap recriminació, sinó la constatació d'un dels seus components essencials. No vull dir que sigui l'únic, però tampoc no és un element nou o aliè a la tradició en si. Aquests espectadors estan destinats a rebre un missatge concret de cada celebració i ritual i en funció d'aquest hi interactuaran. Per exemple, el clergat i les autoritats civils eren part del Carnaval, encara que només fos com la seva antítesi, als qui anaven dirigits la burla i l'escarni. El mateix podem dir de les gloses i, fins i tot, les figures al·legòriques d'alguns foguerons, que adrecen la seva ironia contra el poder establert. L'historiador Antoni Vives Riera afirma, precisament parlant de Sant Antoni, que les classes subalternes rebutjaven determinades actituds dels poderosos aprofitant la permissivitat inherent a la festa. D'aquesta forma, l'Argument d'Artà seria una veritable 'arma dels dèbils' en paraules de James C. Scott, que permetria una certa crítica social i política als membres de la comunitat. Podríem anar més lluny i pensar que sense aquests 'altres' a qui va adreçat el missatge, l'Argument perdria tot el seu sentit. El seu èxit, fins i tot.
Els espectadors necessaris de les tradicions no només són la classe dominant en les seves diferents versions. Poden ser també els vençuts. Què seria la Festa de la Conquesta en els seus orígens sinó una reafirmació de la cristiandat i catalanitat dels mallorquins enfront dels musulmans que actuaven de receptors subordinats? Per a les dones la situació no era tan diferent. Molts dels rituals de la festa tradicional estan protagonitzats en exclusiva per homes, els quals, a més, encara es reserven els espais privilegiats de quasi tots els actes. Fins i tot la participació a les corregudes i cucanyes, com el Pi de Sant Antoni, que omplien les festes medievals i d'èpoques posteriors, estava vetada a les dones. Però les al·lotes que miraven eren tan o més importants que pujar primer al pal ensabonat perquè, ens agradi o no, eren el trofeu més valuós que s'emportaven els guanyadors. Sense elles la veritable competició no hauria existit i la festa hauria deixat de ser la representació del poder patriarcal que així mateix era.
I, evidentment, la tradició era i és per als externs. Un festa ben organitzada, amb gran participació, amb presència de persones alienes a la comunitat, suposa una veritable reafirmació per als vilatans que la protagonitzen en primera instància, i un incentiu per a invertir-hi recursos. La voluntat d'atreure espectadors està al darrere de no poques reinvencions de festes patronals del XIX, perquè era una forma de donar-se a conèixer a l'exterior. Màxim quan la premsa de Ciutat se'n començà a fer ressò. Igual que els antropòlegs en la mateixa època quan es convertiren en part de la població que estudiaven, els milers de lectors dels mitjans escrits també degueren modelar cada festa fins a fer-la, en part, seva també. Per això, des que la premsa progressista i els espectadors donaren l'esquena a molts rituals públics de caràcter religiós durant la Segona República, no foren necessàries prohibicions expresses de les autoritats perquè es repleguessin dins els temples o finissin. I malgrat el suport de les autoritats franquistes, no va ser fins que augmentà l'interès dels diaris, dels intel·lectuals, dels erudits i del públic en general, que reviscolaren de veritat les festes populars a finals dels seixanta i principis dels setanta.
Seguint aquesta premissa, la irrupció de la televisió en l'univers festiu no ha creat res qualitativament nou. L'únic que ha fet, que no és poc, és augmentar exponencialment el nombre d'espectadors que tota tradició necessita. Un exemple paradigmàtic és la influència de TV3 en la reinvenció de la tradició castellera al Principat. En el mateix sentit, el renovat èxit de Sant Antoni està aparellat a l'interès inusitat que manifesten des de fa uns anys els diaris locals i ara IB3. El volum d'espectadors o participants indirectes que suposen són un incentiu més perquè augmenti el nombre i l'esforç dels participants directes. Pensem quin sentit tenen actualment les beneïdes, carrosses incloses, sinó mostrar-se als altres i convertir-se en un veritable espectacle digne de tota glòria. En el bon sentit de la paraula, és clar.
