Publicitat
Publicitat

Refugiats, malintencionats i pacifisme

Sempre m’ha costat esbrinar si darrere el pacifisme s’hi amaga la candidesa -una forma de bones intencions- o una rematada mala voluntat i ressentiment. Donat el convuls segle XX que va viure Europa, les idees pacifistes -de fet, gairebé tots els plantejaments socials- estan tenyides d’un gran sectarisme -un evident antiamericanisme i una clara simpatia cap allò que, un dia, va significar el comunisme-. Ho dic perquè es fa difícil trobar un element més sinistre, i de provades males arts i vocació d’agressió, que el senyor Putin. Per contra, no es detecta cap resposta, cap reacció contra ell, provinent d’allò que tots coneixem com a pacifisme.

També són nul·les les contestacions, les mobilitzacions dels moviments socials europeus, a règims que tradicionalment eren aliats de l’antiga URSS -els que ara mantenen simpaties amb l’hereva Rússia-. D’exemples lamentables en tenim una bona pila. Tothom hi passa de puntetes, però jo no puc parlar de la Guerra dels Balcans sense que, com a europeu, em caigui la cara de vergonya. La inacció continental va ser ultratjant. Els governs europeus van estar coaccionats per les corresponents opinions públiques -resultat d’una barreja de moviments socials postcomunistes i periodisme immadur-. Ara tornem a ser-hi respecte a tot el que està succeint al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient. Una opinió pública que s’irrita des del sofà de casa per una febre (la dels refugiats que arriben), alhora que es desconnecta intencionadament de la malaltia que provoca la febrada.

Suposo que la comoditat de les societats, i dels individus, porta a fer plantejaments inversemblants. L’altre dia vaig sentir un català, funcionari de l’ONU, que exposava unes idees realment sorprenents. Si bé tenia raó en assegurar que el flux migratori no s’aturaria mentre no es resolguessin els problemes a l’origen, la solució que proposava era del tot al·lucinant. Plantejava, agafin-se, que Europa havia d’invertir diners a propagar la idea de la pau. Que s’havia d’invertir a ensenyar als països, ara en conflicte, que la guerra era dolenta i que no s’havien de barallar. No els resulta entranyable? D’aquest plantejament se’n pot deduir que, com que a les autoescoles europees s’ensenya que convé respectar el codi de circulació, en un futur no gaire llunyà podrem eliminar la policia de trànsit de tot Europa. Són afirmacions d’aquest tipus les que m’empenyen a pensar que darrere determinats tipus de pacifisme hi ha males intencions o ignorància. Perquè tanta candidesa, tanta, deixin-m’ho dir, banalitat, no és possible.

Ser refugiat és un drama. I cal distingir conceptes. L’emigrant busca viure millor. El refugiat busca no morir. I Europa ha d’acollir els refugiats traumatitzats que estan sortint de Síria i de Líbia. No s’hi val la forma en que s’està actuant. És una vergonya. Però, al mateix temps, Europa ha d’intervenir militarment per evitar la continuació de les matances i aturar l’èxode de gent que, sense la guerra, no abandonaria el seu país. I aquest plantejament l’han de fer les autoritats europees d’una vegada. Agradi o no als pacifistes. Agradi o no a una opinió pública intoxicada que es limita a criticar la inacció a l’acollida, mentre intenta passar de puntetes sobre la guerra a l’origen. Una guerra estimulada, com tants altres conflictes, pel bloqueig que, a qualsevol solució, practica el senyor Putin -hereu cultural i material d’una URSS que molts antics simpatitzants europeus i, ves per on, també pacifistes, eviten criticar.

De les fotografies de les tropes franquistes entrant per la Diagonal (altres, com el senyor Lara, van entrar per la Gran Via) no se’n pot deduir que la població, que entusiàsticament s’apilava per veure’ls desfilar, era feixista. Simplement s’alegrava d’una cosa molt més bàsica: la guerra s’havia acabat. I és que la població civil sotmesa a bombardejos, a gana i a mort no està per refinaments ideològics. Vol que la barbàrie s’acabi. I després ja en parlarem. Quants no hagueren aplaudit la intervenció externa dels aliats per acabar amb la Guerra Civil ràpidament?

Els països europeus tenim uns exèrcits -en general professionals, és a dir: els seus membres saben a què s’han apuntat- que no hi són per fer bonic, com alguns pretenen. I la seva missió no consisteix a agredir, sinó a repel·lir agressions i intervenir per prevenir conflictes. Però també se’ls demana separar els que es barallen quan els danys col·laterals i a la població són exagerats, com ara està succeint. Molts voldrien que els exèrcits desapareguessin. Ja se sap que de bones intencions l’infern n’és ple. Tant com de nostàlgics malintencionats.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF