Rajoy i la modernitat (!)

Quan vaig sentir Rajoy pontificar sobre què és modern i què és antic, no vaig poder evitar aquesta reacció tan bona per a la salut: riure. Els beneïtets reim sovint per causes incomprensibles per a la resta dels humans, però de vegades coincidim amb ells: i aleshores la rialla s'allibera de complexos. Rajoy predicant modernitat, qui ho havia de dir.

A tenor del que aquests mesos preocupa els grans homes i les grans dones del PP i del PSOE, ço és, la tendència d'una part del catalanisme a la independència, la modernor -dir-ne modernitat potser fos excessiu- és la unió, mentre que de les opcions independentistes emanaria una sentor de naftalina insuportable.

A la ràdio entrevisten una senyora del PP. Li demanen una reflexió sobre les paraules d'Urkullu, que propugna una consulta sobre el dret a decidir un cop consolidada la pau al País Basc. La senyora escaina com gallina que ha post l'ou: Urkullu, crida, és un antic, ara s'estila la unió! Altra cosa no, però disciplinats -ah, el confort intel·lectual de la disciplina!- sí que ho són.

La consigna ens llança a damunt preguntes de variada ploma. Exemples: La unió té a veure amb la Unidad de destino en lo universal ? (Que els més vells ho expliquin als joves). Té a veure amb Una, grande y libre ? (Ídem) L'Espanya més arnada, carpetovetònica i casposa ha enarborat, des de les foscúries del temps, la unió com a valor insígnia. Rajoy o Millán-Astray volen el mateix, com tots els antics.

La qüestió es pot plantejar de moltes maneres, però l'antigor i la modernitat són conceptes no gaire pràctics per adoctrinar la ciutadania sobre el problema espanyol/català: associar Rajoy a la modernitat és tan sols escaient a l'astracanada. Les rialles no et permeten fer res que no sigui riure més.

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF