Misc 11/12/2013

Rajoy a Johannesburg

i
Sebastià Alzamora
2 min

Seguint la seva reconeguda trajectòria de gran estadista internacional, Mariano Rajoy es va desplaçar fins a Johannesburg per assistir als funerals de Nelson Mandela: si no hi hagués acudit, sens dubte l'haurien trobat a faltar. L'actual president espanyol és per a la política internacional el mateix que el desglaç del pol Nord per a les ciències naturals: una hipòtesi catastròfica, però amb la qual sempre cal comptar.

Total, que Don Mariano era ahir a Soweto i alguna cosa havia de dir sobre la relació d'Espanya amb Sud-àfrica i, concretament, amb Mandela. De manera que es devia posar en marxa tota la maquinària del ministeri d'Exteriors, la dels serveis espanyols d'intel·ligència i fins i tot la de la FAES per tal de fer-li dir a Rajoy alguna cosa per sortir del pas i quedar bé. Com que la cerimònia en memòria de Mandela tenia lloc a l'estadi Soccer City de la capital sud-africana, el resultat de tots aquests esforços va ser especialment espectacular i memorable: "És impressionant. Aquest estadi, on s'acomiadarà Mandela, és l'estadi on Espanya es va proclamar campiona del món davant l'Holanda de futbol. És un moment molt bonic i és un dels llocs més emblemàtics per aquest motiu de Sud-àfrica, i ho serà encara més després de l'acte d'avui". Aquestes van ser les declaracions literals de Don Mariano a les preguntes de RNE. Tant de bo no s'hagin divulgat gaire arreu del món, perquè després comencen aquells acudits que pressuposen que tots els súbdits del Regne d'Espanya s'assemblen als seus dirigents. I recordem que, de grat o per força, els aquí presents també formem part encara d'aquests súbdits.

Tal com era de preveure, hi ha hagut aquests dies una onada mimètica en què tots els polítics de tot arreu, seguits dels seus cors i danses mediàtics, han volgut amidar-se amb l'estatura mítica de Mandela. Com tots els gegants del segle XX (Gandhi, Luther King, Kennedy, Churchill), Mandela és una font molt fèrtil per a les comparacions absurdes: són personatges que desborden qualsevol classificació o etiqueta política, i que per això mateix es converteixen en comodins igualment útils per als manifassers de la dreta i de l'esquerra. Tothom es pensa que veu, o vol veure, els seus equivalents a escala local. El periodista Eduardo Inda, que si un dia es mossega la llengua corre el risc de morir enverinat, va arribar a dir que Alfonso Suárez va ser " nuestro mandelita ", per la seva capacitat de reunir els cèlebres consensos de la Transició. Per rematar l'abrupta comparació, hauria calgut que Suárez hagués passat 27 anys a presó, com sens dubte haurien volgut alguns prohoms de l'Espanya dita democràtica, amb l'aplaudiment de gent com el mateix Inda.

O com el mateix Rajoy, que no va tenir cap més ocurrència que enrecordar-se del Mundial de futbol del 2010 per dir alguna cosa a propòsit de Nelson Mandela. Dues coses segueixen regint la política exterior espanyola: els resultats de la roja i l'absència de sentit del ridícul. Ahir, el ministre García-Margallo es devia sentir satisfet.

stats