Hi ha un altre món possible. Hi ha un planeta on gent generosa organitza una campanya de micromecenatge per reconstruir un DeLorean DMC-12. El cotxe que fa servir Michael J. Fox a Retorn al futur per viatjar de 1985 a 1955. L’automòbil de les portes d’ala de gavina. Per tant, Mariano Rajoy hi puja. El vehicle està ple de llumetes i Rajoy creu que és una butlleta de travessa. Marca números. El cotxe bota com un poltre fart de sangria. El condensador de flux actua. 1,21 gigawatts. Surt embogit. Traspassa un camp d’alfals liofilitzat. Deixa enrere una frontera de fum de congelador.
2 D’AGOST DE 1931. Baixa Rajoy del DeLorean. Amb el cabell nevat i la barba de carbó. Mou la llengua com un ventilador. Fa calor. Hi ha molta gent al carrer. Amb els dits de grapadora radar detecta una allau de fèmines. No s’assemblen a Soraya Sáenz de Santamaría: “Arriba un grup d’unes deu noies, vistoses, gentils, amb flors al cabell i caminar saladíssim. S’acosten a la taula i són obsequiades amb amorets”. ¿Deuen ser gavines de casa? Rajoy es calma. Veu policia. “Nosaltres volem signar”, diuen les mosses. Tranquils: deuen ser compatriotes que volen signar per la campanya contra l’Estatut que el 2006 va promoure ell mateix. Les noies, bellugadisses com una arengada, obren la boca: “És que, sap?, ens ha agradat molt l’Estatut, i hem dit: doncs a signar!” Com? La policia fa una rialla democràtica. I signen. Com signen quatre-centes mil dones de tot Catalunya el dia que es vota l’Estatut de Núria (75% de participació; 99%, sí).
ELLES NO PODEN VOTAR. La llei diu no. No hi ha voluntat política. Elles diuen sí. Organitzen “El plebiscit femení”. A tot el país: “A tots els ajuntaments de Catalunya”. “Dones de totes les classes socials, posseïdes de gran entusiasme, acudien a expressar llur adhesió a l’Estatut de Catalunya, volent amb això donar més força al referèndum que havia convocat la Generalitat”. Cues de cabdell sense fi. Grans i joves. Diuen un sí etern. Rajoy comença a al·lucinar cogombres amb samfaina. A la premsa de Madrid veia declaracions de dones dient que “això de l’Estatut de Catalunya és cosa d’homes”. Se sent xocolata desfeta. I suca el melindro. Llegeix el poeta-pastisser-futurista J.V. Foix, que li explica que “és molt possible que totes aquestes respostes les hagi engiponades” el periodista madrileny. Com si veiés Elvis Presley pilotant una nau alienígena en forma de malucs, apareix: “Amiga del dàncing, del cinema i àdhuc si voleu dels toros, la noia, la dona catalana d’avui, amb el flam als ulls i el tremolor als llavis afirmarà en qualsevol moment, davant qui sigui i onsevulla els drets dels catalans”. Mentre el cabell i la barba s’alternen com un semàfor els ulls són un partida de billar. Amb els dits de pinça de barbacoa Georgie Dann va agafant totes les dones i les emboteix dins el cotxe. Michael J. Rajoy ha de canviar el passat si vol assegurar el seu futur. El DeLorean accelera, accelera...
9 DE NOVEMBRE DE 2014. El DeLorean sobrevola Catalunya com una gavina amb un perdigó a l’ala. Cau damunt una urna. Milers de dones votant. No es pot impugnar les dones. No es pot impugnar el futur. No es pot impugnar la vida. Ja l’hi va recordar la periodista Rosa Maria Arquimbau el 2 d’agost de 1931: “Nosaltres no havíem votat mai. Vam votar d’una manera que no era votar, però ho semblava, que és el que ens interessava. Nosaltres vam cridar les dones. Totes les dones. Van venir. Nosaltres ens ho proposem i nosaltres obtenim allò que ens proposem, perquè tenim dret a obtenir-ho, perquè tothom té dret a obtenir el que desitja mentre sàpiga desitjar-ho i posar-se a l’alçària del seu desig. Nosaltres, però, no diem nosaltres volent dir nosaltres les dones ; nosaltres diem nosaltres volent dir nosaltres els catalans, i si podem dir nosaltres sols, la felicitat regnarà a Catalunya”.
