Aquesta legislatura, com s’ha fet en tantes altres, també es debat la redacció d’una llei electoral pròpia per a Catalunya. En el marc del desplegament -ara ja replegament- autonòmic de l’Estat, Catalunya és l’única comunitat autònoma que no ha desplegat una llei electoral pròpia. Aquest suposat retard autonòmic és el que apressa els partits de tradició autonomista. La CUP està vetllant perquè no només siguin mesures cosmètiques, sinó que la nova llei electoral, si finalment es fa, respongui a la qüestió realment important: l’establiment de mecanismes i garanties d’un control popular més gran.
Malauradament, quan parlem de llei electoral en un règim com l’actual, l’àmbit d’aplicació que té és bàsicament la manera com escollim els representants al Parlament. Nosaltres voldríem que el mateix debat abordés l’establiment de mecanismes revocatoris, la democratització (via eleccions) de la judicatura, la modificació de la llei de les iniciatives legislatives populars (ILP) per dotar-les de poder polític real, l’establiment d’àmbits de decisions directament vinculats a consultes populars o la reforma dels mecanismes electorals municipals per passar dels plens - consells d’administració als plens - assemblea ciutadana. És a dir, creiem que caldria debatre sobre com es retorna una part substantiva del poder polític a la gent. Però la llei electoral autonòmica només permet parlar de la manera d’escollir els representants.
La primera preocupació és qui participa a les eleccions. Quina població va a votar més o menys amb quins sistemes electorals, i quines formacions o propostes polítiques poden participar en la contesa i amb quines dificultats o facilitats. En el primer dels casos, ens preocupa la participació de les classes populars. Les que tenen menys recursos, econòmics i/o culturals, que són les que més paguen els plats trencats dels de dalt, i les que estadísticament menys voten. En aquest sentit, cal establir un sistema electoral senzill i cal assegurar el principi una persona, un vot, que l’actual llei electoral no garanteix per la divisió en províncies del recompte de vots i de l’assignació d’escons. En el segon cas, cal reduir la barrera electoral al mínim i garantir igualtat de publicitat en campanya electoral, cal eliminar els blocs electorals per obrir pas a la informació política segons l’interès periodístic, i cal habilitar altres mesures, com ara allargar els dies de votació, entre d’altres.
La segona preocupació és la representació territorial. Aquesta representació s’hauria d’establir basant-se en vuit vegueries, les set que consten en l’avantprojecte de llei veguerial de Catalunya més el Penedès, per respecte a l’ampli suport que té aquest àmbit en el territori.
¿És possible compaginar la proporcionalitat total en el recompte de vots i la representació territorial? Ho és. De fet, el sistema electoral holandès n’és un exemple molt proper.
Però tenim més preocupacions, com ara la introducció de nous mecanismes que donin un paper més important a la participació electoral a l’hora d’escollir els representants. Es tracta, per posar dos exemples, de tenir un Parlament amb més o menys escons segons el grau de participació (Parlament acordió en funció de la participació/abstenció) i de la introducció d’escons buits en funció del nombre de vots en blanc, com a expressió de descontentament popular.
Cal anar amb compte amb les novetats més aviat estètiques que volen vestir la nova llei electoral de regeneració democràtica, però que tenen un recorregut molt limitat. Poder triar el candidat preferit dins d’una llista és positiu, però rarament alterarà les llistes dels partits. Establir un sistema de doble vot per triar també diputats de districte és personalitzar en excés el procés electoral, centrant campanyes, aliances, suports i finançaments en persones, per sobre de les idees. A Alemanya mateix, on existeix aquest sistema, la immensa majoria d’electors no coneixen el seu diputat de districte.
La crisi de legitimitat de la representació institucional que vivim actualment no ha de consistir a intentar refer la credibilitat institucional amb canvis més o menys cosmètics, sinó que ha de consistir a repensar la lògica de la representació/delegació en clau de més democràcia, més control popular i més incidència del carrer en la institució. En definitiva, cal pensar com es fa del dret a decidir un principi democratitzador d’institucions, partits i decisions públiques. Un principi de país que obri les portes del poder a la gent.
