Publicitat
Publicitat

Qüestions d’emancipació

1 . HUMANISME. Terry Eagleton, a La cultura i la mort de Déu, escriu: “No creure en Déu és un tasca molt més àrdua del que ens imaginem en general”. La història del secularisme consisteix a “erigir subrogacions de Déu”. Lluís Duch, en preguntar-se per què religió i política s’han fet inseparables al llarg de la història, apel·la a les peculiars condicions de l’ésser humà, que “a pesar dels importantíssims canvis socials i polítics del tres darrers segles, continua sent un ésser finit amb apetències d’infinit, la qual cosa introdueix una dada que resulta incontrolable per part de la raó instrumental”. L’home és un ésser contingent. D’aquesta precarietat, que és la seva creu existencial, emergeixen tant la religió com la política, dues formes de donar sentit a l’absència de sentit. Podem estar en desacord sobre si la vida té sentit o no, però tots sentim la necessitat de donar sentit a les nostres vides. La batalla il·lustrada per emancipar-se de la superstició va construir després noves formes de creença, i va edificar mites amb vocació redemptora: des del progrés fins al final de la història (i la plenitud de la humanitat). Fins i tot el diner ha estat consagrat com a ídol en la recerca desesperada de sentit per a les nostres vides. I el mateix Nietzsche, en anunciar la mort de Déu, va advertir que durant molts anys encara seria adorat en uns temples de caràcter gairebé funerari. Tanmateix, el pensament humanista sempre tindrà un repte al meu entendre irrenunciable: assumir plenament la contingència humana, sense cap vergonya de ser homes i només homes, en expressió de Joan Fuster. L’humanisme no és la mitificació de l’home per fer més suportable la seva condició, sinó l’acceptació d’un ésser que és tot experiència i que s’hi esgota. Eagleton té raó: no és una tasca fàcil. La contingència no dóna treva.

2 . COMÈDIA. ¿Explicar la realitat tal com un l’ha vist o explicar-la de manera que s’acomodi als interessos de qui parla? El periodisme fa molts anys que pugna entre la voluntat de veritat i la voluntat de poder. I, desgraciadament, la realitat no sempre va a favor dels que voldríem creure que, a la llarga, el que dóna poder és explicar la veritat. Per dir-ho en caricatura, cada vegada hi ha més mitjans que donen la seva opinió i després procuren que la descripció de la realitat que fan s’hi adapti, en lloc de primer explicar el que passa i després dir-hi la seva. Aquests dies tenim un bon exemple de la confusió periodística entre desitjos i realitats, en els rius de tinta, de paraules i d’imatges que es gasten parlant de negociació per avortar l’anomenat procés català. Hi ha molts desitjos de sectors empresarials, polítics i periodístics i molt poques realitats tangibles. Però es tracta d’anunciar moltes vegades que hi ha indicis de negociació, de repetir fins a l’infinit la paraula diàleg per veure si d’aquesta manera s’imposa. És una forma de pressió sobre els actors polítics, però sobretot és una pluja fina que pretén portar els ciutadans a la conclusió que tot plegat no té sortida, perquè la claudicació es vagi imposant. Parlar molt de negociar, per no negociar res.

3 . RESISTÈNCIA. Passades les pàgines dels diaris dedicades a la comèdia de la negociació, m’he trobat amb la notícia del Pulitzer al Guardian i el Washington Post per la informació sobre el cas Snowden. Tot un premi a la resistència periodística. Els seus responsables han hagut de suportar tot tipus de pressions i d’amenaces i han estat considerats gairebé traïdors al món lliure. Poc lliure deu ser quan té poders que intimiden d’aquesta manera a qui explica com el gran poder vulnera drets elementals dels ciutadans. El Pulitzer premia tots dos diaris ex aequo per haver informat i no haver-se deixat influir per la desinformació. Hauria de ser normal, però és notícia.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF