A l'edició d'ahir, podíem saber quins avantatges obtindrien les nostres illes de l'emancipació nacional de Catalunya. En parlaven quatre ponents del Seminari Blanquerna, que enguany és dedicat a l'estudi de l'estat de les coses i les coses de l'Estat en relació al sobiranisme principatí: Lluís Salvador, Josep Rull, Dolors Camats i Quim Arrufat.
En cap situació de la vida no hi ha forma mecànica de traçar una línia per destriar la realitat del desig. En tots els casos, més que d'una línia es tracta d'una ampla franja fronterera amb aiguamolls i arenes bellugadisses. Aquestes franges són un territori atractiu per als novel·listes -exemple il·lustre, Joseph Roth-, perquè és on les contradiccions i els miralls deformants fan emergir les percepcions més sorprenents de la realitat i els sentiments més misteriosos. És un territori ple de paranys i d'emmirallaments, de besllums i de trompe l'oleil . Són d'una aital complexitat que sovint l'historiador en prescindeix per no embullar el lector -sobretot, per facilitar el pas a la seva visió de les coses.
Vull dir que trob admirable que aquestes quatre persones, totes elles, sens dubte, ben armades de bons arguments per fer llum en la qüestió general que es planteja Blanquerna, no hagin defugit el compromís de parlar sobre les repercussions que tendria en aquestes illes la independència de Catalunya. Els quatre hi veuen avantatges, només el primer dels esmentats avisa que, en un primer moment, l'espoli que ara pateix Catalunya es repartiria entre les nostres Illes i el País Valencià. Però després, coincideixen, tot aniria millor.
En aquests casos em vénen a la memòria unes paraules de Bernat Vidal i Thomàs, l'il·lustrat farmacèutic i fi escriptor santanyiner: si és tan difícil entendre el passat, renunciem a la profecia -més o menys literal, una tarda d'estiu, ell assegut a un balancí.
Cert. Per tant, jutjar una profecia seria una empresa encara més quimèrica. I, no obstant això, servidor convidaria a menar l'especulació per una altra via, nodrida per l'experiència: la de la repressió a les nostres illes i al País Valencià de tot el que el nacionalisme espanyol, en la seva fase més alçurada, consideràs catalanisme, les persones en primer lloc.
Però, en fi, les coses han de seguir el seu curs.
