De l’allau de comentaris que ha suscitat la inesperada i demolidora confessió de Jordi Pujol, n’hi ha un que fa dies que em fa ballar el cap. El va piular el periodista Francesc-Marc Álvaro quan -per dir-ho en termes de novel·la negra, que és el que sembla la cosa- el cadàver encara era calent: “Pujol se suïcida per intentar salvar la seva família. Juan Carlos de Borbón ha fet tot el contrari”. Déu n’hi do, quina pulla. És clar que, com tot el que es piula i es despiula a can Twitter, sempre fa falta una mica de context per discernir la intenció de l’autor. Afortunadament, en aquest cas ho tenim: Álvaro, que l’any 2003 va publicar l’assaig Ara sí que toca: Pujol, el pujolisme i els successors, ha escrit una sèrie de tres articles a La Vanguardia (28, 30 i 31 de juliol) que, si bo un, millor l’altre. Llegint de continu el capítol quatre del seu llibre i aquests tres articles, la tesi del periodista es fa evident: Pujol ha viscut la seva dedicació total a la política i la consegüent falta d’atenció a la família amb una tensió creixent, fins que al final, diu Álvaro, “la família ha passat per davant de tot, també de la seva obra política”. Si durant tota la vida “es va construir obstinadament per salvar Catalunya, finalment ha de salvar la seva família”.
Diguin-me friqui, però quan vaig llegir açò el cap em va anar directe a les escenes finals de The Dark Knight, la segona pel·lícula de la trilogia de Batman dirigida per Christopher Nolan. ¿I si Pujol fos el Batman català? Vegem-ho (alerta: spoiler ).
A la corrupta ciutat de Gotham, el fiscal Harvey Dent és l’únic càrrec públic que es manté íntegre, net, just. Amb l’ajuda del comissari Jim Gordon i la contribució del misteriós superheroi de la ratapinyada, el fiscal Dent desplega una eficaç croada contra el crim organitzat i la corrupció, i l’èxit el converteix en el màxim referent de la ciutat: el dirigent exemplar, la icona on s’emmirallen fins i tot els adversaris, el model de la transparència i l’exercici noble de la política. Però, ai las!, de sobte apareix el Joker, obsedit a demostrar en la persona de Harvey Dent que tothom té un costat fosc i és corruptible. A base d’una violència extrema i de tot tipus de provocacions, inclòs un atemptat que deixa Dent amb mitja cara destrossada i l’assassinat de la seva estimada, el bon fiscal embogeix i es converteix en un justicier sense escrúpols. Al final, en una escena carregada de tensió emocional, Harvey Dent mor davant els ulls dels seus antics amics Gordon i Batman. I és aleshores quan Batman fa el sacrifici sublim: per salvar la ciutat i que la gent no perdi l’esperança, ell que és innocent assumirà el paper de culpable: fugirà lluny, i Gordon explicarà a tothom que Batman no era el que semblava, sinó un conspirador que va matar el gran Harvey Dent. Batman fabrica el seu propi enfonsament per salvar la bona memòria de Harvey Dent.
Però no, és clar. No és el mateix. Pujol no s’ha sacrificat per salvar el bon nom d’algú que era un referent per a la societat, perquè el referent era ell mateix. Ni Marta Ferrusola ni els seus fills no han estat mai el bon Harvey Dent. La greu transcendència de la confessió de Pujol provoca, justament, allò que vol evitar Batman: que la gent perdi l’esperança, que tota una societat quedi òrfena d’aquell a qui considerava, més enllà de les diferències ideològiques i del grau d’acord amb les seves polítiques, el principal referent del país. Batman se sacrifica per salvar la bona memòria d’algú que havia estat un model edificant. Pujol s’autoimmola per intentar salvar els qui, a l’ombra de la seva grandesa -i de la seva impunitat, tot s’ha de dir-, han anat corcant el seu patrimoni, i amb la seva mort política ofega la il·lusió de tot un país.
No, definitivament Pujol no és Batman, i el seu sacrifici sembla, a la llum del que sabem fins ara, una decisió entre inútil, absurda i perjudicial. L’única escletxa que a dia d’avui em permet conjecturar una explicació raonable és en l’àmbit de les conviccions íntimes, ètiques i religioses, de Jordi Pujol, i que, en realitat, és el metarelat subjacent a la història de Batman: tal vegada Pujol ha decidit enterrar el personatge històric que havia autoconstruït per assumir el rol de la figura bíblica del Servent sofrent : l’home just que, per amor i en soledat, lliura la seva vida de manera incondicional, despullant-se fins i tot del dret a ser recordat com un home bo. És clar que, perquè açò fos possible, Pujol hauria d’estar net de culpa. I d’açò sí que no en tenim ni idea: ¿sabia el que succeïa en el seu entorn i feien els seus familiars més propers? ¿No en sabia res o, com suggereix Francesc-Marc Álvaro, potser va decidir que no en volia saber res? ¿O bé -encara més cru- sabia i callava, coneixia i tapava?
Ni idea. L’únic que sabem ara mateix és que el mite s’ha esmicolat. La veritable història just acaba de començar.
