Trobo legítim -i convenient- que ens preguntem si la cultura política democràtica catalana que hem desenvolupat al llarg d'aquests trenta-i-pocs anys és l'adequada per poder encarar un desafiament tan gran com el de la independència de Catalunya. Per part meva, confesso que no conec cap estudi que l'hagi analitzat a fons de manera sistemàtica, comparada i amb rigor acadèmic i, per tant, només m'hi puc aproximar a partir d'intuïcions obertes a una discussió més experta que la meva.
És per això que, a l'empara de l'assossegament de les setmanes d'estiu, faré unes reflexions sobre alguns aspectes d'aquesta cultura política que han fabricat partits, mitjans de comunicació i tota mena d'actors polítics. Una cultura que, certament, no és pas autònoma del context espanyol en què es desenvolupa, ni dels àmbits més generals, europeu i mundial, que també li donen forma. I, esclar, que no es pot sostreure als esdeveniments que la sotraguegen, sigui la crisi que ha fet visible les profundes limitacions de l'autogovern català o els casos de corrupció o d'espionatge que han alimentat una desconfiança general en la política tan injusta com fàcil d'entendre.
En aquest primer article sobre la cultura política catalana vull considerar la naturalesa i l'estil de la relació entre els partits. Em refereixo al tracte desconsiderat que es tenen els polítics de les diverses formacions entre ells, que els acaba convertint a tots en sospitosos de les més perverses intencions. El més habitual és que la controvèrsia política, en lloc de posar l'accent en l'argumentació basada en els fets, en els programes o en la ideologia, es dediqui a posar en dubte la competència personal i les bones intencions de l'adversari. Més que no pas una veritable voluntat de debat i diàleg argumentatiu -ja no dic constructiu, per no semblar massa ingenu-, s'aprofita el Parlament i, no cal dir-ho, les declaracions periodístiques per desqualificar l'adversari ad hominem . Es parla més per satisfer la pròpia parròquia i desmoralitzar la contrària que per contrastar criteris i dades, i proposar alternatives.
En posaré un exemple viscut. Dijous passat el Parlament de Catalunya acabava la sessió monogràfica sobre la joventut iniciada el dia anterior. Per a aquesta segona jornada s'havia establert un horari de treball que es va anar canviant al llarg del dia. Primer, estava previst que la votació de les mesures es fes a última hora del matí. Després va passar a les quatre de la tarda. Finalment, l'inici es va endarrerir una hora més. Obvio comentar, ara, l'actitud obstruccionista d'algun partit -pur filibusterisme parlamentari- destinada a desprestigiar la institució fent caòtiques les votacions. Per si no fos prou, al cap d'una estona, un diputat demanava un recés per raons "fisiològiques", que va ser atès per la mesa. Paral·lelament, el president de la Generalitat, que tenia una agenda atapeïda a la tarda comptant amb la primera previsió horària, va anar endarrerint els compromisos per poder ser present a les votacions. A les quatre de la tarda, s'asseia a l'escó, pràcticament en solitari. Però, quan a quarts de set, el retard ja era insostenible per atendre els qui esperaven a Palau -el Consell Assessor per a la Transició Nacional ens vam esperar una hora i mitja llarga, a part d'altres delegacions que es van trobar en la mateixa circumstància o pitjor-, el president va haver d'abandonar el Parlament abans d'acabar les votacions. Doncs bé: al cap de poc, el màxim responsable d'un partit de l'oposició piulava: "El president Mas no ha votat avui en el ple juvenil; un nou exemple del tipus de compromís que té amb els joves i el futur de Catalunya".
No afegiré res, perquè crec que el cas es comenta sol. I prego que no s'interpreti en clau partidista perquè, si bé les cultures polítiques de cada partit no són idèntiques, de pràctiques semblants se n'han vist en polítics de tots colors, també de CiU, respecte als seus adversaris. Simplement, el que volia il·lustrar és aquesta dinàmica de menyspreu a la persona, sense cap contingut argumental, amb el qual s'exacerba un populisme antipolític que acaba arrossegant també a qui el provoca. Es tracta de fer creure que l'adversari polític és un individu sense escrúpols, un cínic disposat a trair la confiança de qui l'ha votat. Però quan el debat sobre els fets i les idees deriva cap al menyspreu a les persones, la democràcia s'afebleix. Dit d'una altra manera: una cultura política democràtica madura hauria de respectar la presumpció d'honestedat i voluntat de servei de tots i cadascun dels polítics, i no fer prevaldre la presumpció de cinisme o d'indecència, com passa ara mateix.
